Carles Camps i Mundó

Qui és Carles Camps i Mundó

El 1981 la Fundació Miró va acollir tota l’obra de poesia visual de Carles Camps i Mundó, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, i aquell mateix any va publicar la sèrie La columna. Havia fet el pas a la poesia visual el 1974, amb La nuu, Contes de l’horitzó, des d’una poesia experimental en què reivindicava els surrealistes, J. V. Foix i Joan Brossa. D’aquella primera etapa, la GEC li registra, entre altres, Poemes (1966), Variacions puntuals (1972) i Habitar un paisatge (1973), i un llibre fet amb Santiago Pau Bertran, L’influx de Lynx no altera el conducte (1969). També hi consta que va participar en exposicions col·lectives de poesia visual i que va col·laborar en edicions d’art amb Joan Hernández Pijoan i Xavier Franquesa.

A partir dels anys vuitanta, l’Enciclopèdia el veu «ja plenament dedicat a la poesia discursiva», i tots els premis que li registra són d’aquesta etapa. El contorn de l’ombra (2007) va guanyar el Parc Taulí del 2006 i La mort i la paraula (2010), el Carles Riba del 2009. L’Oració Total (2013) li va donar el premi Serra d’Or de la Crítica l’any següent, i El rastre d’uns escrits, el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre del 2017. D’abans són L’Absent (1989), Lliçó de tenebres (1996) i Un moviment quiet (2004), on, segons la GEC, planteja «una anàlisi a fons de temes fonamentals de la vida». Pagès explica que el 2018 va reunir la seva obra poètica a La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018). En prosa és autor de La figuració del(s) sentit(s) (2012), «un recull d’aforismes i reflexions a l’entorn de la llengua i la creació» per a la GEC, i de Com els colors a la nit (2006), que Pagès va tornar a publicar el 2024 en una edició revisada i ampliada: són proses breus que es llegeixen per separat i que, juntes, formen «una mena de biografia fragmentada i sempre incompleta», amb una construcció que l’editorial compara a la d’un retaule.