Joan Abellan

Qui és Joan Abellan

«Melendres és un calculador, i Abellan, un voyeur», va escriure Xavier Fàbregas a Serra d’Or el 1980, en una ressenya que reprodueix l’AELC, quan El collaret d’algues vermelles (1979), l’obra que Joan Abellan i Jaume Melendres havien escrit junts, va rebre el premi de la Crítica; segons l’AELC, també va guanyar el Ciutat de Granollers. Per al crític, les primeres peces d’Abellan, com Home tocant el flabiol damunt d’un núvol, eren «una substància molt fluïda», i a El bon samarità, càntir amunt, càntir avall… hi veia, en canvi, un «trencaclosques dramàtic» de composició minuciosa. La primera havia obtingut el premi Ciutat d’Olot (1971) i, segons la biografia de l’AELC, es va estrenar el 1974 al pati de l’Institut del Teatre; la segona, el premi Joan Santamaria (1976). Als anys vuitanta, el premi Ignasi Iglésias li va arribar dues vegades, per Despertar glaçat de primavera (1983) i per La ruta del salmó (1985), i el Salvador Espriu, per Eclipsi (1986). L’Enciclopèdia Catalana completa la llista de peces amb La temporada d’hivernacle (1987). Amb Melendres va escriure encara La dona sense atributs (1990), premi Prudenci Bertrana, que la biografia de l’AELC presenta com la seva única novel·la.

Del 1995 al 2003, Abellan va ser el responsable del departament d’escenificació i dramatúrgia de l’Institut del Teatre. Segons la biografia de l’AELC, hi havia començat a estudiar el 1970, després de deixar una feina d’administratiu, i hi feia classes des del 1974. Josep Francesc Delgado escrivia a Serra d’Or que La representació teatral. Introducció als llenguatges del teatre actual (1983) partia d’aquesta pràctica didàctica; hi destacava l’anàlisi del vestuari i de l’escenografia com a codis de l’escena, i el definia com «un manual força útil per a iniciar el profà o el futur professional». Després va publicar Artaud i el teatre i un llibre d’entrevistes amb Augusto Boal (2001) que les dues fonts titulen de manera diferent i que, segons Francesc Foguet a l’Avui (2002), va sorgir del premi d’honor que l’Institut del Teatre havia concedit a Boal el 1997. Els Joglars/Espais (2002) va coincidir amb els quaranta anys de la companyia. Va traduir Santa Joana dels Escorxadors, de Bertolt Brecht (1976), i l’Enciclopèdia li compta també dos guions per al circuit català de TVE emesos el 1977, Una bassa d’oli i Concert impuntual, i la crítica a la revista Pipirijaina. L’AELC hi afegeix la coordinació a Catalunya de la revista El Público, del 1980 al 1993, i la direcció d’una vintena de muntatges. El pòrtic el presentava com a soci d’honor de l’associació.