Dolors Miquel

Qui és Dolors Miquel

Per a l’Enciclopèdia Catalana, la de Dolors Miquel és una poesia «directa i sarcàstica», on sovint hi ha formes dialectals. La mateixa font recull la polèmica del 2016, quan la lectura del seu poema «Mare Nostra» a l’acte dels premis Ciutat de Barcelona va fer que el text fos titllat d’irreverent. De La dona que mirava la tele (2010), l’Enciclopèdia en diu que és un llarg poema narratiu sobre la televisió i sobre com incideix en la societat.

Ictiosaure (2019) li va valer el premi Crítica Serra d’Or de poesia del 2020. El premi València l’havia guanyat dues vegades seguides, el 2011 amb Gàrgola i el 2012 amb La flor invisible, i el 2016 va rebre l’Ausiàs March per El guant de plàstic rosa. Amb Missa pagesa es va endur el premi Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater el 2006, i AIOÇ (2004) va guanyar el Ciutat de Barcelona l’any següent. El vent i la casa tancada (1990) havia obtingut el Rosa Leveroni, i Boris, Lluna i jo, un llibre de poesia en prosa que, segons el pòrtic de l’AELC, havia escrit a començament dels anys vuitanta, el Santa Perpètua de Mogoda (1994). Entre els altres poemaris hi ha Llibre dels homes (1998), Gitana Roc (2000), Haikús del camioner (1999), Mos de gat (2002) i Sutura (2021). El mateix pòrtic diu que va publicar els primers poemes el 1980 a La Higiènica, una publicació de la Universitat de Lleida, i que Pleniluni, un llibre que el 1981 va quedar finalista al Miquel de Palol, no es va conservar.

El pit adormit (2026) tracta el càncer de pit que li van diagnosticar, i l’Enciclopèdia el situa «a mig camí de les memòries, la reflexió poètica o filosòfica i l’assaig». A Cap home és visible. Poesia catalana medieval (2010) va traduir al català actual una tria de poesia medieval. Fora del vers ha publicat un recull de contes, Maruja Reyes soc jo, que segons l’Enciclopèdia és l’únic que ha publicat, l’obra de teatre Pallarina, poeta i puta (2012) i els monòlegs de Mata’m psicosi (2022). Va néixer a Lleida el 18 de juliol de 1960.