Carles Castellanos

Qui és Carles Castellanos

La llengua amaziga, o berber, va ser l’objecte de la tesi doctoral que Carles Castellanos va llegir el 1998, El procés d’estandardització de les llengües, un estudi comparatiu aplicat a l’amazic que, segons la pàgina de premis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), va obtenir el premi extraordinari de traducció de la UAB. Carme Junyent, en el pròleg que el 2000 va escriure per a Llengua, dialectes i estandardització i que reprodueix l’AELC, parteix d’aquella tesi per presentar el llibre, que segons ella sistematitza els processos d’estandardització a partir de la seva aplicació a una llengua concreta; si n’havia de triar una aportació, deia, es quedava amb els capítols dedicats a la individuació de les llengües. El pòrtic de l’AELC, documentat amb l’arxiu personal de l’autor, el presenta com un lingüista especialitzat en l’estandardització i en les llengües afroasiàtiques: l’amazic, l’àrab, l’hebreu, l’egipci antic. La biografia de l’associació li atribueix, a més, altres camps de recerca: la teoria social i política, els estudis mediterranis, la lexicografia, la traducció de llengües distants i la relació entre traducció i ideologia, una matèria que, segons la mateixa font, va impartir en el doctorat i el postgrau des del 1999. El diccionari francès-català i català-francès d’Enciclopèdia Catalana el va fer als anys setanta en col·laboració amb Rafel, el seu germà, i el Diccionari de Sociolingüística que la mateixa editorial va publicar el 2001 recull, segons l’AELC, algunes de les seves aportacions conceptuals. La biografia el situa des del novembre del 2007 a la direcció de l’Observatori Català de la Llengua Amaziga, i el 2025 va rebre un dels Premis Nacionals Joan Coromines, a la trajectòria.

Castellanos va acabar la carrera d’enginyer industrial el 1967. Segons la biografia de l’AELC, va començar treballant com a docent i com a redactor de la Gran Enciclopèdia Catalana abans de passar a IBM, i el 1978 la Universitat Politècnica de Barcelona li va encarregar un projecte d’ensenyament del català amb eines informàtiques. Des del 1979 va fer classes a l’Escola Universitària, després Facultat, de Traducció i d’Interpretació de la UAB, el departament de la qual va dirigir del 1999 al 2003. El pòrtic recorda també una militància independentista que va començar el 1961, i la biografia en dona les organitzacions: el Front Nacional de Catalunya, el PSAN, el PSAN-Provisional, IPC i el MDT. Aquell compromís, segons la mateixa font, el va portar a la clandestinitat, a l’exili i a la presó en diversos moments, i l’AELC diu també que va contribuir a crear i a impulsar organitzacions de defensa de la llengua com els Grups de Defensa de la Llengua o Clar i Català. Aquella experiència política i vital, diu el pòrtic, és la que recull Reviure els dies. Records d’un temps silenciat (2003). Isabel-Clara Simó, en la crítica que en va fer a l’Avui i que recull l’AELC, escrivia que no creia que existís cap altre llibre capaç d’explicar «en viu i des de dintre» els moviments independentistes dels Països Catalans. Va néixer a Barcelona el 1942.