Alexandre Ballester

Qui era Alexandre Ballester

La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) distingeix dos moments en el teatre d’Alexandre Ballester. En el primer, el de les obres premiades dels anys seixanta, hi troba «l’influx de l’expressionisme»: Siau benvigut, Dins un gruix de vellut, premi Josep Maria de Sagarra el 1967, i Fins al darrer mot, premi Joan Santamaria el 1968. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) llegeix aquestes dues últimes d’una altra manera: amb Un baül groc per a Nofre Taylor i Massa temps sense piano, les situa en el teatre èpic que l’autor va començar a fer «sota la influència de Bertolt Brecht». Fins al darrer mot, Massa temps sense piano i Un baül groc per a Nofre Taylor van sortir juntes el 1969 al volum Joc de tres. El segon moment comença, segons la GEC, «després d’un llarg silenci», amb el premi Born que L’única mort de Marta Cincinatti va obtenir el 1983, i continua amb Al caire de les campanes i Les llàgrimes del vienès, premi de la Crítica Serra d’Or el 1995. En aquests dos títols i en Joc de tres l’enciclopèdia hi llegeix «el tema del caràcter opressiu del poder». Joan-Anton Benach, en el pròleg de Les llàgrimes del vienès que reprodueix l’AELC, el compta entre els autors de «la generació dels premis Sagarra» i li sent «un dring personal» diferent del «to conspiratiu urbà» que predominava entre els «independents». Després encara va publicar Un no res d’eternitat i I passen les tempestes (2012), que va guanyar el premi Recull de teatre Josep Ametller i que l’AELC dona com la seva darrera obra publicada.

Ballester havia nascut a Gavà el 1933, però vivia a sa Pobla des del 1934, i allà va ser cronista oficial de l’Ajuntament i, segons l’AELC, activista sociocultural. Al poble hi va fer teatre amb els veïns: al juliol del 1968, a l’Escola Graduada, una seixantena d’actors i actrius poblers de totes les edats van posar en escena l’Assaig d’espectacle per a una nit d’estiu, un repàs de la història local amb diapositives i música que la biografia de l’AELC qualifica de «manifest de teatre en viu o teatre d’immersió». Per a Feliu Formosa, al pròleg de Joc de tres, la manera com hi va fer servir la gent del poble revelava «l’home de teatre». La primera peça que havia escrit, El tramvia del pobre Joan (1963), es va presentar dues vegades al premi Bartomeu Ferrà i, rebatejada com a Foc colgat, va guanyar el Carlos Lemos el 1967; el grup Bambalinas la va estrenar a l’Aliança del Poble Nou l’abril del 1968, quan Siau benvigut, la primera que es va veure en un escenari, ja s’havia estrenat al Teatre Principal de Palma. Set premis de teatre dels més rellevants, una desena d’estrenes i tretze obres: és el balanç que fa l’AELC dels deu primers anys. El 1971, Maria Magdalena o la penedida gramatical es va estrenar a Montjuïc dins la Festa de les Lletres Catalanes, i Gabriel Janer Manila, en un article del 2004 que recull l’AELC, explica que va servir per homenatjar Francesc de B. Moll. Fora del teatre, el 1965 havia guanyat el premi Ciutat de Palma de novel·la amb Les nostres amagades servituds, i va escriure una altra novel·la, A l’ombra del fil, que l’AELC dona per inèdita. Va estudiar magisteri, que segons la GEC no va exercir, i va col·laborar en diaris de les Illes com a articulista i com a cronista esportiu. El 2005 el Govern Balear li va concedir el premi Ramon Llull. Va morir a sa Pobla el 2011.