Joaquim Mallafrè

Qui era Joaquim Mallafrè

Joan Triadú va rebre el 1981 la versió catalana de l’Ulisses de James Joyce com un doble homenatge, a Joyce i a l’obra gramatical de Fabra, i va imaginar el mateix Fabra passant-se hores veient quin partit havia tret Joaquim Mallafrè del català del Diccionari. Jem Cabanes, el mateix dia, hi veia «una presa de consciència de la traductivitat». Segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Mallafrè hi havia dedicat set anys, tants com Joyce a escriure la novel·la. La traducció li va valer el premi de la Generalitat a la millor traducció i, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), el Crítica Serra d’Or del 1982, i el 1996 en va publicar una versió revisada. D’aquell treball, diu la GEC, en va sortir Llengua de tribu i llengua de polis. Bases d’una traducció literària, que el 1993 va obtenir el premi Nacional de literatura catalana i que, per a l’enciclopèdia, és «la primera monografia en llengua catalana consagrada íntegrament a l’estudi de la traducció com a disciplina acadèmica»; el 1992 havia quedat finalista del Premio Nacional del Ministeri de Cultura. El pòrtic de l’AELC hi veu «un assaig ambiciós que va més enllà de la traducció», i Annie Bats, que el va ressenyar el 1991, en remarcava el consell de no renunciar mai a un joc de paraules sense haver-ne «esgotat totes les possibilitats». La seva primera traducció, el 1974, va ser una peça de John Osborne, Amb la ràbia al cos, i en teatre hi van venir després peces de Harold Pinter, com Qui a casa torna, accèssit del premi Josep M. de Sagarra el 1986, tot el teatre de Samuel Beckett, segons l’AELC, i textos de Ronald Harwood i Alan Ayckbourn. Entre les altres traduccions, va posar en català Un viatge sentimental (1996) i el Tristram Shandy (1993), de Laurence Sterne, Tom Jones, de Henry Fielding, contes de Rudyard Kipling, en dues tries, i l’Utopia de Thomas More, i de Joyce, Dublinesos (1988) i Giacomo Joyce (1992). Els seus articles de llengua i traducció els va aplegar en part a De bona llengua, de bon humor (1994), i el 2016 va publicar Uns i altres. Literatura i traducció, que recull part de la seva crítica.

Del 1964 al 1989, l’anglès el va ensenyar a l’Institut Gaudí de Reus, on va arribar a catedràtic, i a la universitat, segons la biografia de l’AELC, hi va fer classes a Tarragona primer en el marc de la Universitat de Barcelona, a partir del curs 1972-73, i després a la Rovira i Virgili, des del 1989-90. Filòleg de formació, s’havia llicenciat en filologia romànica a Barcelona el 1964 i s’hi va doctorar el 1988. El curs 1967-68 havia fet d’assistant teacher a Ludlow, a Anglaterra, i el 1984 la Universitat de Salford el va convidar com a visiting fellow per dirigir-hi seminaris de traducció. Va fer conferències i cursos a Catalunya i en ciutats com Praga, Delfos o Trieste. El 1991 va entrar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual va ser vicepresident del 1999 al 2002. Entre els reconeixements que va rebre hi ha la Creu de Sant Jordi (1998), la Medalla de la Ciutat de Reus (2007) i, per la seva carrera de traductor, el premi Montserrat Abelló (2022). Va ocupar càrrecs directius al Centre de Lectura de Reus, i des del 2007 va formar part de la Fundació Mercè Rodoreda, on era membre de la comissió tècnica. Va néixer a Reus el 1941 i hi va morir el 2024; l’any següent, segons la GEC, es va crear el Memorial Joaquim Mallafrè de traducció.