Josep Espunyes

Qui és Josep Espunyes

Pa d’àngel (1991), premi Les Talúries del 1990, és un dels llibres amb què, segons l’Enciclopèdia Catalana, la poesia de Josep Espunyes es va endinsar en territoris més íntims, en «harmònica comunió amb l’esperit i la geografia de l’Alt Urgell». L’article situa aquest canvi a partir de Notes mínimes d’un paisatge (1988) i hi suma Alt Urgell, plany i passió (1996). Els inicis havien estat uns altres: per a l’Enciclopèdia són «un exemple clar» del realisme històric, «l’actitud combativa de qui, provinent del món rural, s’enfronta a la intel·lectualitat urbana». Hi corresponen Temps de manobre, De l’Evangeli segons sant Lluc (1977), Cendra a l’abast i Viatge al record (1979), i l’article hi acosta, per l’«acidesa crítica», les notes de La quarteta informal (1988), que va signar com a Jep. Més endavant van sortir Racó de calaix (1999) i Obra poètica (2012). En prosa, Espunyes va fer servir un altre pseudònim, Perot Galzeran, per als relats eròtics de Terrosset de sucre candi (1983), i amb el seu nom va publicar Hora foscant a la ribera (1991), que l’Enciclopèdia anomena «novel·la de combat», i novel·les juvenils com Un matí a Albastesa (1983), En Calçons (1984) i Del passat en el present (1995).

Nascut a Peramola, a l’Alt Urgell, el 1942, Espunyes va publicar també recerca històrica i antropològica, que l’Enciclopèdia lliga al seu «profund arrelament» a aquestes terres. Una part gira entorn del seu poble: Baronia i municipi de Peramola. Apunt històric i noms de casa. Segles XVII-XX (1995), Municipi de Peramola. Història i rutes (2008), escrit amb Jordi Pasques, Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII (2010), Peramolins amb nom (2011) i Municipi de Peramola. Toponímia (2017). Una altra mira la comarca, com Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001), que el 2000 havia guanyat el premi Valeri Serra i Boldú, Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002) i Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011). L’article hi compta també Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008), Piulades de cultura popular (2016) i Món rural. Mots que es perden (2018), i a part esmenta Dites, locucions i frases fetes (2007) i 1.000 dites ponentines, del 2022, l’any que va rebre la Creu de Sant Jordi. L’Enciclopèdia el presenta com a col·laborador de publicacions periòdiques com l’Avui, El Món, Canigó, Llengua Nacional, Lo Banyut, Pirineu Actual o Viure als Pirineus.