Amadeu Cuito

Qui és Amadeu Cuito

Com a escriptor, la Gran Enciclopèdia Catalana recull d’Amadeu Cuito dos volums de narracions, El jardí sense temps (2004) i Contes d’un carrer estret, i una autobiografia, Memòries d’un somni (2011), tots tres publicats per Quaderns Crema. L’editorial presenta el primer com els records que el fill d’un exiliat guarda de la joventut, però no com unes memòries: la diferència, diu, és que aquests records hi arriben fins a «l’evocació lírica». Del segon, explica que els personatges que el narrador tenia per propers —una minyona, un indià, un home de poble, un gat— se li tornen estranys com més els mira, perquè cadascun amaga «un bocí de vida» que no comparteix amb ningú. A Memòries d’un somni, sempre segons Quaderns Crema, hi surten els contactes amb l’oposició espanyola a partir del 1962 i, abans, la militància antifranquista al costat de Josep Pallach i els anys de l’ocupació alemanya, que va passar de petit a Perpinyà i a París.

La GEC, consultada el 2026, el defineix com a advocat, polític i escriptor, i en resumeix la trajectòria política: el 1953 va entrar al Moviment Socialista de Catalunya de Pallach; durant la Transició va estar vinculat al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, també de Pallach, i més tard es va acostar a Esquerra Republicana. Havia nascut a Barcelona el 8 de gener de 1936, net d’Amadeu Hurtado, i el 1939 se’n va anar a l’exili amb la família; va estudiar dret i economia a la Sorbona, va viure i treballar als Estats Units i a Madrid, i el 1976 va tornar a Barcelona. La GEC lliga a la seva amistat amb Eugeni Xammar el paper que ha tingut en la recuperació d’aquest periodista, de qui va publicar, amb el crític Xavier Pla, Cartes d’un polemista (1907-1973) (2019). El 2018 va rebre la Creu de Sant Jordi.