Joan Vinyoli

Qui era Joan Vinyoli

Els dos últims llibres de Joan Vinyoli, Domini màgic i Passeig d’aniversari, tots dos del 1984, són per a l’Enciclopèdia Catalana «una alta reflexió lírica sobre el pas del temps i la mort». L’AELC fa començar la seva obsessió per la comunicació poètica el 15 de maig de 1977, el dia que va ingressar a l’hospital amb una trombosi cerebral; més tard s’hi va afegir un càncer de pell, i ja no es va refer de l’operació. Passeig d’aniversari va rebre, entre altres, el premi Ciutat de Barcelona, el de la Generalitat i el Premio Nacional de Literatura. Va morir a Barcelona, on havia nascut, el 30 de novembre de 1984.

L’Enciclopèdia en subratlla la formació autodidàctica, i hi fa pesar dos noms: Rilke i Carles Riba. De Rilke, l’AELC recull que el va empènyer a escriure una frase seva, «La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències». A Riba el va conèixer per mitjà d’un amic comú, Joan Teixidor, arran d’una traducció d’un poema de Rilke que Vinyoli havia publicat el 1935 a La Publicitat, i des d’aleshores en va rebre la influència. L’Enciclopèdia hi afegeix, més endavant, Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, i entén aquella vocació en termes de «poesia metafísica del Romanticisme alemany i del postsimbolisme». Es va guanyar la vida en una editorial, on va entrar als setze anys i on va treballar fins a la jubilació, el 1979.

Després de Primer desenllaç (1937), publicat en plena guerra, van venir De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), premi Óssa Menor, i El callat (1956), que l’Enciclopèdia considera un llibre clau d’aquella primera etapa. El canvi va arribar amb Realitats (1963): totes dues fonts hi veuen un gir cap al realisme, amb poemes «despullats de retòrica» on, però, allò quotidià conserva «ressons simbòlics». Segons l’AELC, Tot és ara i res (1970) li va portar el reconeixement de la crítica —l’Enciclopèdia hi situa l’inici de la «recuperació pública del poeta»—, i va obrir una època que l’AELC qualifica de fecunda: Encara les paraules (1973, Lletra d’Or), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981) i Cants d’Abelone (1982). El 1975 va reunir tota l’obra en vers a Poesia completa 1937-1975, i el 1980 va publicar Obra poètica 1975-1979, amb pròleg de Miquel Martí i Pol.

Les traduccions de Rilke formen dos llibres, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), aquest ja pòstum. També després de la seva mort va sortir la correspondència amb Martí i Pol, Barcelona / Roda de Ter (1987), i el 2001 Xavier Macià en va preparar l’edició definitiva, l’Obra poètica completa. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1982. Santa Coloma de Farners, on estiuejava des de petit i el paisatge de la qual surt als primers poemes, ha acollit el primer Simposi Internacional Joan Vinyoli, i el centenari del naixement, el 2014, va ser l’Any Vinyoli, amb un segon simposi.