Màrius Sampere

Qui era Màrius Sampere

Un sol llibre, Les imminències (2002), va donar a Màrius Sampere tres premis: el Ciutat de Barcelona, el Nacional de literatura i el de la Crítica. L’Enciclopèdia Catalana l’inclou en la «fase de maduresa» que fa començar amb la seva vinculació a Edicions Proa i amb Subllum (2000), premi Crítica Serra d’Or. D’aquells anys són també Jerarquies (2003), premi Laureà Mela, i Iconograma (2004), que la mateixa font presenta com un «experiment d’escriptura bilingüe». El 2010 va reunir a La ciutat submergida la poesia que havia deixat inèdita entre el 1970 i el 2008. Més endavant, Ningú més i l’ombra va obtenir el premi de la Crítica, i L’esfera insomne (2015), la Lletra d’Or. Per a l’Enciclopèdia, el conjunt de la seva poesia va d’una «estètica de la quotidianitat» a reflexions de més fondària, sense perdre la ironia. La biografia de l’AELC recull que ell mateix es considerava eclèctic i que en els inicis s’havia sentit «molt a prop de Gabriel Ferrater».

Els primers poemes els va escriure en castellà, entre el 1939 i el 1949, i cap al 1958, segons l’AELC, va començar a escriure’n en català. Amb L’home i el límit, que no va sortir en volum fins uns anys després, va guanyar el premi Carles Riba del 1963. El 1972 els Jocs Florals, on concursava sovint, el van nomenar mestre en gai saber. Als anys vuitanta, Llibre de les inauguracions, premi Miquel de Palol, va obrir la seva col·laboració amb l’editor Àlex Susanna; de la mateixa etapa són La taula i les estrelles (1992) i Demiúrgia, que va guanyar el premi de poesia de la Institució de les Lletres Catalanes. Thanatos Suite (1997), amb pròleg de Salvador Pàniker, té l’eutanàsia com a tema. La prosa va arribar el 2008 amb Pandemònium o la dansa del si mateix, i el 2010 va publicar una novel·la, El gratacel; també va escriure prosa autobiogràfica, com L’escala de cargol.

Havia nascut al Guinardó, a Barcelona, el 28 de desembre de 1928. Tenia un any quan els pares es van separar, i fins al 1942 no van tornar a viure junts, ja a Sant Adrià del Besòs. L’Enciclopèdia el defineix com a «autodidacte». Fins a la fi de la dictadura va treballar a Badalona en estudis fotogràfics i en publicitat, i després va ser funcionari de l’administració catalana, en tasques d’assessorament i normalització lingüística. També va estudiar música, i entre el 1963 i el 1967 va compondre lletres i música per al Grup Estrop. Al final dels anys seixanta es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet, la ciutat que el 2005 va crear un premi internacional de poesia amb el seu nom. La Creu de Sant Jordi li va arribar el 1999, i cinc anys després, la Medalla d’Or al mèrit cultural que concedeix l’Ajuntament de Barcelona; el 2010, els socis de l’AELC li van atorgar el premi Jaume Fuster. Va morir a Barcelona el 26 de maig de 2018, i dos anys després el seu fons es va donar a la Biblioteca de Catalunya.