Poeta, traductora i professora d'institut, i una de les veus més llegides de la poesia catalana contemporània. Escriu des d'una rebel·lia triple —ser dona, venir de baix i fer-ho des d'una nació oprimida— i barreja la cançó popular amb el sonet per parlar del cos, de l'amor entre dones, de la maternitat i de la pèrdua.
La millor porta d'entrada a la seva poesia: poemes curts, de vers breu i rima que se sent, sostinguts per dues imatges que hi tornen sempre, la bruixa i la lluna. A més és lectura obligatòria de les PAU dels cursos 2025-2026 i 2026-2027, i se'n troben edicions i materials pensats per a l'aula.
Maria-Mercè Marçal va viure els primers deu anys a Ivars d’Urgell, en una família de pagesos del Pla d’Urgell, i sempre va tenir aquell poble per casa seva. D’allà venien el vocabulari i les cançons que més endavant li omplirien els versos. Va fer el batxillerat a Lleida i el 1969 se’n va anar a Barcelona a estudiar filologia clàssica. Va fer classes de llengua i literatura catalanes en instituts de secundària i no ho va deixar córrer en cap moment, ni quan ja era una poeta llegida.
Als anys setanta va ser una de les persones que van posar en marxa Llibres del Mall, una editorial dedicada sobretot a la poesia. El 1976 va guanyar el premi Carles Riba amb el seu primer llibre, Cau de llunes, que s’obre amb un poema on presenta com un do, i no com una desgràcia, tres condicions seves: ser dona, venir d’una família humil i pertànyer a una nació sense estat. Aquesta fórmula de la triple rebel·lia ha acabat sent la manera més citada de resumir-la, i explica bona part del que va fer fora dels llibres. Es va afiliar al PSAN, va treballar dins del moviment feminista i va col·laborar en publicacions com Dones en lluita. Més endavant va impulsar el comitè d’escriptores del Centre Català del PEN, pensat per tornar a posar en circulació les autores que la tradició havia anat deixant pel camí; és una tasca que la situa a tocar de Montserrat Roig, de la mateixa generació i de combats molt semblants.
Bruixa de dol és el llibre que la va treure del cercle dels lectors de poesia. Hi fa conviure la cançó i el vers curt de la tradició oral amb el sonet decasíl·lab, i ho fa amb una llengua que ve de la parla i del cançoner: una operació no gaire allunyada de la de Vicent Andrés Estellés quan fa servir el català de cada dia per parlar del cos i de la mort.
Van venir després Sal oberta i Terra de Mai, on el desig entre dones es diu obertament; La germana, l’estrangera, que li va valer el premi López-Picó, i Desglaç, el recull que tanca aquesta etapa. El 1989 va aplegar en un sol volum tota la poesia que havia publicat des de Cau de llunes, sota el títol Llengua abolida. També va traduir al català Colette, Marguerite Yourcenar i Leonor Fini.
El seu únic llibre de ficció en prosa és La passió segons Renée Vivien, que va guanyar el premi Carlemany i, un cop publicat, el de la Crítica Serra d’Or, el Joan Crexells, el Prudenci Bertrana i el de la Institució de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona el 1998, als quaranta-cinc anys. El 2000 va sortir Raó del cos, el seu darrer recull de poemes.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1945 i el 1969.