Carles Grandó

Qui era Carles Grandó

A la Universitat de Perpinyà hi ha el Fons Carles Grandó, que guarda, segons la biografia de l’AELC, «un bon nombre de lletres de cançons i sardanes» seves. Formen part de l’obra que va fer en català després d’haver començat en francès —el 1912 havia publicat Fleurs de vie—, i de la qual el pòrtic de l’AELC destaca un títol per gènere: el poemari Fa sol i plou (1932), les proses de Rossellonenques (1930) i la peça Aqueixa mainada (1913). La biografia hi suma un altre recull de poemes, El clam roig (1917), i la participació en els Jocs Florals de Barcelona; de Rossellonenques diu que forma part de «la reivindicació dels costums i llegendes dels pobles nord-catalans», i hi acosta també el seu teatre.

Aquell català, a més de fer-lo servir, l’estudiava: és autor d’El català al Rosselló (1917) i de la monografia El sotadialecte català de Perpinyà i de la Plana de Rosselló, i també va publicar treballs de tema folklòric. El pòrtic veu en els seus poemes i en la seva prosa un «interès en la recuperació de la parla de la seva terra». La biografia en dona una clau amb un fragment de la tesi doctoral de Clara Vilarrasa, que hi remarca la influència d’Albert Saisset, Un Tal, autor d’obres costumistes i d’una gramàtica dialectal. Segons Vilarrasa, Grandó n’havia tret «en bona mesura» les idees sobre la llengua i el gust pel folklore, i quan va redactar la monografia va tenir molt present l’error que ella atribueix a Saisset: escriure amb ortografia francesa, cosa que va acostumar la gent a pronunciar «a la francesa».

A Perpinyà va estudiar i hi va desenvolupar gran part de l’activitat professional i cultural, i hi va morir el 8 d’abril de 1975; abans, part de la infantesa i la joventut l’havia passada a Ceret. Va col·laborar a L’Indépendant i a revistes com L’Instant o la Revue Catalane, i va ser membre d’entitats com el Felibritge, l’Acadèmia Ginesta d’Or, que organitzava els Jocs Florals del Rosselló, o la Societat d’Estudis Catalans, més tard Colla del Rosselló; el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans el va nomenar membre d’honor.