Llorenç Riber

Qui era Llorenç Riber

La minyonia d’un infant orat (1935), les memòries de la infància de Llorenç Riber, és l’obra que el pòrtic de l’AELC considera d’«especial rellevància». El mateix any, segons l’Enciclopèdia Catalana, va començar a col·laborar a Acción Española, la revista de dretes de Ramiro de Maeztu. La mateixa font descriu com les seves conviccions catalanistes es van anar refredant i com es va acostar a Madrid a partir del 1927, quan el van nomenar representant de Mallorca a l’Academia Española; aquell càrrec, diu, li va valer l’enemistat d’Antoni M. Alcover. Després de la guerra, que havia passat a Campanet, es va instal·lar a Madrid: l’Enciclopèdia hi situa traduccions i llibres de divulgació històrica en castellà, i l’AELC hi afegeix articles a Destino i la Gran Cruz de Alfonso el Sabio, que va rebre el 1955. El 1956 va tornar a Campanet, on havia nascut el 14 de setembre de 1881, i hi va morir l’11 d’octubre de 1958.

Havia començat com a poeta. Després de l’Escolania de Lluc, va entrar al seminari de Mallorca i s’hi va ordenar de sacerdot el 1905; ja de seminarista, segons l’Enciclopèdia, va ajudar Alcover en l’Obra del Diccionari. Al seminari va tenir Guillem Colom d’alumne de llengües clàssiques, segons la biografia que l’AELC dedica a Colom, i la llista d’obres de Colom a l’AELC inclou Llorenç Riber i Campins, notes per a una biografia. Amb Miquel Ferrà, segons el pòrtic, va impulsar el 1906-1907 la revista que recollia l’ideari de l’Escola Mallorquina, el grup en què l’AELC l’inclou amb Ferrà mateix i amb Maria Antònia Salvà. El primer poemari, A sol ixent, va sortir el 1912, dos anys després de ser proclamat mestre en gai saber, i segons l’Enciclopèdia el va fer passar pel «millor deixeble de Miquel Costa i Llobera», però «molt menys contingut, molt més barroc» que ell. Les corones (1917), de poemes hagiogràfics, i un tercer llibre de versos van completar la seva poesia, que Poesies (1931) va reunir en un volum.

Del 1913 fins a la guerra va viure a Barcelona. L’Enciclopèdia hi recull la feina de traductor per al Foment de Pietat Catalana i per a la Fundació Bernat Metge, a més de la de capellà en una casa de l’aristocràcia, i l’AELC hi afegeix la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i articles a La Veu de Catalunya o La Publicitat. De Virgili en va publicar una traducció el 1917-1918, segons l’Enciclopèdia, i el pòrtic de l’AELC parla de versions de clàssics llatins i grecs al català i al castellà. La prosa religiosa, en la línia que segons l’Enciclopèdia havia obert Lliris del camp (1909), li va donar Any cristià (1929-1930), Els sants de Catalunya (1919-1922), dues vides de Ramon Llull, del 1916 i del 1921, i Per l’altar i per la llar (1928). La publicació de les seves Obres completes catalanes va començar el 1949, i el segon volum ja va ser pòstum (1962).