Joan Puig

Qui era Joan Puig

Va néixer a la Selva del Camp el 1882, fora del matrimoni —el pare, un propietari ric del poble, no el va reconèixer mai—, i va créixer amb la mare a casa d’uns oncles benestants. Va fer el batxillerat a Reus, on va entrar al cercle literari d’Aladern, i el 1901 va anar a Barcelona a estudiar farmàcia; va deixar la carrera de seguida i va acabar entre els modernistes més foscos, els més pròxims a l’anarquisme. El 1903 va marxar a França i hi va passar més d’un any de mala manera, una experiència que després aprofitaria un cop i un altre.

El teatre va ser la primera cosa que va fer bé. Entre Arrels mortes (1906) i La dolça Agnès (1914) va construir un repertori que mirava cap als escandinaus i els russos i que a Catalunya no tenia gaire precedent: el drama d’idees a la manera d’Ibsen, pensat per generar conflicte i no per confirmar ningú en el que ja pensava. Aigües encantades, estrenada al Romea el març del 1908, n’és l’exemple que ha quedat. Algunes de les seves peces van tenir problemes de censura perquè es van considerar immorals. Després va venir una crisi i un canvi de rumb cap a l’alta comèdia, més amable amb el públic burgès que omplia els teatres: El gran enlluernament (1919), L’escola dels promesos (1922), Un home genial (1923).

Als anys vint va passar a la novel·la, amb Els tres al·lucinats (1926), Servitud (1927) i Vida interior d’un escriptor (1928), llibres on escriu molt a partir de si mateix i de la seva pròpia manera de funcionar per dins. El 1928 es va fundar Proa i ell en va dirigir la Biblioteca «A tot vent». Hi va publicar El cercle màgic (1929), que va guanyar el premi Crexells enmig d’una polèmica considerable. També feia de periodista, a La Publicitat, El Diluvio i La Campana de Gràcia, que va dirigir des del 1932.

Amb la República es va abocar a la política dins d’Esquerra Republicana de Catalunya: diputat a les Corts espanyoles i al Parlament de Catalunya, conferenciant, propagandista. Va tornar a la literatura el 1934 amb Camins de França, que tant l’Enciclopèdia com l’AELC tenen per la seva obra mestra. A l’inici de la guerra va ser conseller d’assistència social poc temps i el van enviar a París en una gestió oficial de la guerra; allà va acabar embolicat en un escàndol de diners que el va apartar del món dels exiliats. Des del 1938 i fins que va morir va escriure El pelegrí apassionat, dotze volums i més de sis mil pàgines publicats entre 1952 i 1977, on airejava episodis comprometedors, de política i d’alcova, de gent perfectament identificable; la sortida dels volums va aixecar molta polèmica. Va ser ministre de Justícia del govern republicà a l’exili entre 1952 i 1954 i va morir a París el 1956, corregint encara les seves pròpies pàgines per a la Proa refundada a Perpinyà. Joan Fuster el va arribar a considerar potser el novel·lista català més important de la primera meitat del segle XX.