Carles Soldevila

Qui era Carles Soldevila

Fanny (1929) és, per a la biografia de l’AELC, «un punt d’inflexió» en la narrativa catalana d’aquells anys, per la protagonista, «una noia sense prejudicis i autosuficient», i pel monòleg interior, una tècnica que Carles Soldevila va fer servir sovint i que, segons la mateixa font, domina especialment a Valentina (1933). Les dues novel·les formen una trilogia amb Eva (1931); Valentina va guanyar el premi Crexells i també es va adaptar al teatre. Quan va publicar Fanny, diu la biografia, Soldevila ja tenia «un paper rellevant» en la vida cultural de l’època. La guerra el va dur a París: hi va anar el 1936 amb la família, després de rebre amenaces de mort, i no va tornar a Barcelona fins al 1942. El pòrtic diu que la dictadura «estronca la seva brillant carrera», i la biografia, que no va recuperar mai la rellevància d’abans de la guerra. Tot i així, va completar la trilogia oberta amb Moment musical (1936): el 1952 va publicar Bob és a París, i el 1960, Papers de família.

Tant el pòrtic com la biografia diuen que tota la seva obra tenia un mateix propòsit: «educar, modernitzar i catalanitzar la burgesia barcelonina». La biografia hi lliga els personatges, que idealitzen aquella classe —refinats, cosmopolites, educats—, i també els llibres de divulgació que volien influir en el comportament social: La dona ben educada (1927), L’home ben educat (1926) i uns quants més. Al teatre, segons el pòrtic, va dinamitzar l’escena catalana amb comèdies «innovadores, de diàlegs àgils i intel·ligents». La biografia considera Un pare de família (1932) «segurament la seva obra més ambiciosa»; Els milions de l’oncle (1927) es va representar a Barcelona i a París, i Civilitzats, tanmateix! (1921), que totes dues pàgines consideren, amb reserves, la més representativa, va tenir ressò internacional. També va traduir al català Voltaire o Anatole France.

Va néixer a Barcelona el 26 de març de 1892. El 1913 es va llicenciar en dret i va publicar el primer llibre, el recull de poemes Lletanies profanes, però va deixar aviat la poesia per buscar el màxim de públic. El 1917 va treure la novel·la breu L’abrandament, amb pròleg de Josep Carner. Des del 1915 treballava a la Mancomunitat, i el 1926 va haver de renunciar a la plaça perquè no va voler signar l’adhesió a la dictadura de Primo de Rivera; el 1930 el van restituir, i el 1932 va ser nomenat oficial major del Parlament de Catalunya. Com a periodista signava Myself, va dirigir D’Ací i d’Allà entre el 1924 i el 1936 i el 1928 va reunir en un volum, Fulls de dietari, una tria dels articles que més èxit li havien donat. Les memòries Del llum de gas al llum elèctric són del 1951. Va morir el 10 de gener de 1967, i pocs mesos després Selecta en va publicar les Obres completes.