Prudenci Bertrana

Qui era Prudenci Bertrana

Prudenci Bertrana va néixer a Tordera el 19 de gener de 1867. El pare, amo de diversos masos i carlí convençut, era home de conspiracions, i durant la tercera guerra carlina va arrossegar la dona i el fill darrere les tropes. Acabada la guerra es van establir a Girona, on ell va fer el batxillerat. El 1885 va provar un curs d’enginyeria industrial a Barcelona i no el va superar; l’any següent es matriculava a la Llotja, perquè la pintura li tirava des de petit.

Es va casar amb Neus Salazar. Van tenir quatre fills i només en va sobreviure una, l’Aurora, nascuda el 1899, que amb els anys també escriuria. Van ser anys de misèria: l’herència del pare s’havia esfumat i ell anava fent de professor de dibuix i pintant el que li demanessin, paisatges, retrats de difunts, exvots o rètols.

El 1899 va escriure Violeta, una primera novel·la decadentista que ell mateix va qualificar d’acte de desesperació i que va restar inèdita fins al 2013. Cap al 1902 deixava els pinzells i entrava de redactor a Vida, la revista modernista de Girona. El 1906 Josafat el va convertir en narrador de referència: tant el que hi explicava com la manera de fer-ho van sacsejar els lectors. L’any següent Nàufrags s’enduia el primer premi del concurs de la Biblioteca del Poble Català, i el 1911 Proses bàrbares, el punt més alt del que havia fet fins llavors, s’acomiadava de Girona clavant una envestida al noucentisme —ideologia i estètica incloses— des d’una idea de l’artista abocada per complet a la natura.

El 1912, amb els comptes de casa ofegats, va acceptar l’oferta d’Antoni López i va marxar a Barcelona a dirigir La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Era la manera de viure d’escriure, però al preu de fabricar sàtira a preu fet i amb poques comoditats. Hi va fer contes, teatre i crítica teatral, i va ensenyar dibuix a l’Escola del Bosc de Montjuïc. El 1925 tornava a la novel·la amb Jo! Memòries d’un metge filòsof.

L’obra de maduresa és la trilogia Entre la terra i els núvols: L’hereu (1931), premi Crexells, El vagabund (1933) i L’impenitent, que no va sortir fins al 1948. Són tres novel·les autobiogràfiques en què, sota el nom d’Innocenci Aspriu, torna a recórrer i engrandeix la seva formació d’artista, sense cenyir-s’hi amb exactitud, cosa que ha despistat més d’un biògraf. Va morir a Barcelona el 21 de novembre de 1941. El seu nom continua circulant gràcies al premi de novel·la que el porta, que Girona convoca cada any des del 1968.