Josep Sebastià Pons

Qui era Josep Sebastià Pons

Per a l’Enciclopèdia Catalana, Cantilena és l’obra de Josep Sebastià Pons «valorada unànimement com la més perfecta», i la biografia de l’AELC recull que la crítica hi ha vist «un punt d’inflexió» en la seva obra poètica. Segons l’Enciclopèdia, el goig de la contemplació hi conviu amb «un sentiment de llunyania, de corrupció pel pas del temps», i amb el dubte, i una part del llibre va quedar marcada per la mort de la seva dona, que l’AELC situa el 1937. La mateixa font afegeix que el dolor que aquella mort va portar als seus versos és «dominat, sense estridències», en continuïtat amb el to d’abans, i per això parla de neoclassicisme per al conjunt de la seva poesia. Després van venir Conversa (1950), que l’Enciclopèdia llegeix com l’acceptació del buit, i el recull pòstum Cambra d’hivern (1966), que torna al passat i a la memòria de la muller.

El pòrtic de l’AELC diu que la lectura de Verdaguer li va fer considerar possible «el mite de la llengua d’infantesa», el rossellonès, i que sempre va voler que tornés a ser una llengua de literatura. El Canigó, segons la biografia de la mateixa associació, el va comprar a Barcelona en tornar de Madrid, i el va impressionar vivament. La biografia en diu una «difícil empresa»: una llengua fidel al rossellonès que no s’allunyés massa del català. L’Enciclopèdia hi veu la mateixa doble fidelitat, a les particularitats del rossellonès i al català normatiu, i el compta entre «els grans forjadors de la llengua literària al Rosselló». Josep Bonafont, el rector d’Illa, i Joan Amade van esperonar la seva afició a la cultura i la llengua catalanes, i per mitjà d’ells va entrar en contacte amb el catalanisme de la Revue Catalane i de La Veu del Canigó.

Primeres poesies (1947) va reunir, revisats, el primer recull, Roses i xiprers (1911), amb la petja de Maragall i Verdaguer, i dos llibres més: El bon pedrís (1919), on entra el tema amorós, i L’estel i l’escamot (1921), escrit a partir de la seva experiència de soldat a la Primera Guerra Mundial. L’Enciclopèdia hi descriu unes constants que ja són presents al primer: la contemplació de la natura, el pas del temps lligat a les estacions, una reflexió moral de tendència estoica i uns metres que venen de la cançó popular. La maduresa, segons la mateixa font, arriba amb Canta perdiu (1925), i L’aire i la fulla (1929) continua els mateixos temes i formes. Va escriure també teatre a partir de motius populars —La font de l’Albera (1922), amb Gustau Violet i música d’Enric Morera, n’és un exemple— i les narracions de Llibre de les set sivelles (1956), que el pòrtic de l’AELC posa al costat de Cantilena entre els llibres que el fan «el millor escriptor nord-català de la seva generació». En francès va escriure les memòries, L’oiseau tranquil, que Ramon Folch i Camarasa va traduir al català el 1977.

Nascut a Illa el 1886, va ser professor de lycée i, del 1935 al 1953, va tenir a la Universitat de Tolosa la càtedra de llengua i literatura espanyoles. A Madrid, on va viure un any a partir del 1905, va conèixer Unamuno, Machado i Quintero. La tesi doctoral, publicada el 1929, tractava de la literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII, i del 1924 al 1936 va escriure la crònica «Lettres catalanes» al Mercure de France. La seva obra es va publicar sobretot a Barcelona, de la mà del seu amic Tomàs Garcés, i va sortir també a Tolosa i a París, en edicions bilingües. Va morir a Illa el 1962. L’Enciclopèdia diu que la seva poesia va haver d’esperar a la segona meitat del segle XX per ser reconeguda unànimement, i que ho confirmen les edicions de la seva obra completa en vers, prosa i teatre; la biografia de l’AELC atribueix l’edició barcelonina dels anys vuitanta i noranta a l’Editorial Columna i a l’empenta del poeta Àlex Susanna.