Pintor, dramaturg i narrador, va ser la cara més visible del Modernisme català i el va viure tant als llibres com al Cau Ferrat de Sitges. Tota la seva obra gira sobre el mateix nervi: l'artista que no encaixa en una societat que mesura el món amb el metre de la botiga.
Una peça breu, d'un sol acte, que conté el nucli de tot Rusiñol: uns saltimbanquis planten la carreta en un poble on no passa res, li capgiren la tarda i continuen camí. És lectura de batxillerat, o sigui que es troba fàcil i amb edicions anotades.
La seva obra més coneguda i la més divertida: el xoc entre un botiguer de vetes-i-fils i un fill que vol ser escultor. Es comença com una comèdia i s'acaba com un retrat de la Catalunya que el va fer a ell mateix.
Per a qui, després de la peça curta, vulgui el Rusiñol dramaturg de plena maduresa: un capellà que ho dona tot pels pobres i acaba sol contra tothom.
Oracions
Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona el 25 de febrer de 1861, en una família de l’alta burgesia tèxtil. L’avi, Jaume Rusiñol, el preparava per fer-se càrrec de la fàbrica, però ell va acabar deixant el negoci per dedicar-se del tot a l’art. El seu primer text publicat, el 1881, és la crònica d’una excursió al Taga: una prosa de caminant, tota muntanya i orgull de terra, encara molt lluny del que vindria després.
El 1888 va marxar a París i hi va viure set anys. D’aquella etapa en van sortir les cròniques que enviava a La Vanguardia, després recollides com a Desde el Molino, i el personatge que el faria conegut: l’artista entès com algú que veu allò que la resta de la gent té davant i no sap veure. També hi va trobar Baudelaire, que va traduir, i amb ell el poema en prosa, un gènere que va introduir a la literatura catalana.
De tornada, el 1894, va traslladar a Sitges el Cau Ferrat, on tenia la seva col·lecció de ferros antics i de pintura, i el va convertir en el centre nerviós del Modernisme. Entre el 1892 i el 1899 hi va impulsar les Festes Modernistes. A Barcelona exposava amb Ramon Casas i Enric Clarasó a la Sala Parés i va ser un dels animadors dels Quatre Gats.
Oracions (1897), el seu llibre de poemes en prosa, el situa de ple en el decadentisme: hi parla de l’art amb el vocabulari de la devoció, com si escriure fos una manera de pregar, que és el que anuncia el títol. Un any després, L’alegria que passa trasllada el mateix conflicte al teatre, amb música d’Enric Morera, i el reparteix entre dos bàndols: els veïns, que compten, i els saltimbanquis, que canten.
Amb el canvi de segle la seva mirada es va anar fent menys abstracta i més crítica. L’hèroe (1903) desmunta la retòrica de la guerra colonial del 1898. El místic, estrenat al Teatre Romea el desembre del mateix any amb Enric Borràs al capdavant, porta a escena un capellà que el públic del moment va llegir de seguida com un retrat de Jacint Verdaguer, i va aixecar una polèmica considerable. I L’auca del senyor Esteve (1907) fa la paròdia de la botiga de vetes-i-fils i del fill que en vol fugir, que és a grans trets la seva pròpia història.
A partir del 1904 va escriure també una trentena de sainets i melodrames de consum, que el van fer molt popular i que la crítica ha tractat amb menys indulgència. La seva prosa va a buscar el català que es parlava als barris d’obrador i de botiga de Barcelona i el passa al paper amb ben poques correccions, i aquesta és una de les raons per les quals encara es llegeix amb facilitat. Qui vulgui veure la mateixa burgesia barcelonina des de la novel·la realista de la generació anterior té Narcís Oller.
Va morir a Aranjuez el 13 de juny de 1931. El 1997, la versió teatral de L’auca del senyor Esteve va inaugurar la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1860 i el 1879.