Joan Oliver i Pere Quart són el mateix home: amb el nom de naixement signava el teatre i la prosa, i amb el pseudònim, la poesia. Sabadellenc d'origen burgès i antiburgès de conviccions, va passar per la guerra i per l'exili sense perdre mai una mirada crítica que poques vegades es queda a mig camí.
El llibre amb què Pere Quart es va fer una veu pública: el balanç d'un home tornat de l'exili que es mira el país, la seva pròpia edat i el món que comença a comprar coses, sense cap indulgència. Premi Ausiàs March i Lletra d'Or.
Tres matrimonis burgesos dels anys cinquanta que fan aigües. Es té per la peça més reeixida del seu teatre, i encara se'n publiquen edicions per treballar-la a l'aula.
Estrenada en plena guerra i, tot i això, sense propaganda: dos homes que volen el mateix canvi, l'entenen de manera oposada i no s'arriben a entendre. Serveix per veure fins on li arribava la independència de criteri.
Una tragèdia a Lil·liput
Contraban
Les decapitacions
Saló de tardor
Terra de naufragis
Circumstàncies
Quatre mil mots
Poesia empírica
Refugi de versos
Cataclisme
Primera representació
Una drecera
Noè al port d'Hamburg
Una mena d'orgull
El 30 d'abril
El roig i el blau
La barca d'Amílcar
Marit i muller o El descompte
Quasi un paradís
Vivalda i l'Àfrica tenebrosa
Qui busca Pere Quart i qui busca Joan Oliver arriben al mateix escriptor. Oliver és el nom de naixement, i és el que consta a les portades del teatre, de la prosa i de les traduccions; Pere Quart és el pseudònim que va reservar sempre per a la poesia. La separació no era un joc: eren dos oficis que practicava amb eines i temperaments diferents.
Va néixer a Sabadell, en una família de la burgesia industrial de la ciutat; el seu besavi Pere Oliver va ser un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Va estudiar dret a Barcelona, però de ben jove ja es decantava per les lletres. Amb Francesc Trabal i Armand Obiols va formar el Grup de Sabadell, una colla d’esperit avantguardista que es dedicava a burxar la classe d’on tots ells sortien: en van néixer l’editorial La Mirada i uns Anti-Jocs Florals fets expressament contra la solemnitat literària del moment.
El 1934 va publicar el primer llibre de poemes, Les decapitacions. Durant la guerra va presidir l’agrupació d’escriptors catalans i va estrenar La fam al Teatre Català de la Comèdia el 15 de juny del 1938, una peça que mira la revolució per dins i no en fa propaganda. El 1939 va travessar la frontera; de França va passar per Buenos Aires i es va establir a Santiago de Xile, i quan finalment va tornar a Barcelona, al cap de gairebé una dècada, va començar per dos mesos i mig a la presó Model.
Aquí va reprendre la feina per tres bandes alhora. Com a editor, dirigint Edicions Proa i la col·lecció «A tot vent» des d’Aymà. Com a traductor, portant al català Molière, Txèkhov, Shaw i Beckett; la seva versió d’El misàntrop li va valer un premi del president de la República Francesa. I com a autor: Vacances pagades, premi Ausiàs March i Lletra d’Or, el va convertir en una veu pública i en una referència per als poetes que als anys seixanta volien parlar del present. Al teatre hi va deixar Ball robat, estrenada el 1958 i tinguda per la més reeixida del seu teatre.
Escrigui el que escrigui, el to es reconeix de seguida: un humor sec que no fa concessions, un vers que sona a algú que parla i una desconfiança sistemàtica cap a tot allò que es pren massa seriosament a si mateix. És una veu ben diferent de la de Salvador Espriu, amb qui comparteix generació i pes, i molt propera a la de Pere Calders, que també va fer de l’humor una manera d’encaixar la desfeta.
Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1970 i el Ciutat de Barcelona el 1979. El 1982 li van oferir la Creu de Sant Jordi i la va refusar, fidel a una manera d’estar al món que no li permetia acceptar-la. Va morir a Barcelona el 1986.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1895 i el 1909.
