Carme Miquel

Qui era Carme Miquel

Aigua en cistella, premi de novel·la Ciutat d’Alzira, és per a la biografia de l’AELC «el més cèlebre de la seva producció novel·lística», i A cau d’orella (Cartes a Roser) (1997) va rebre el Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians. Tots dos són dels anys noranta, la dècada en què, segons la mateixa font, Carme Miquel «es consagra com a escriptora de narrativa juvenil», i del mateix moment és Uns papers en una capsa (1994). Però feia temps que escrivia. L’AELC fa començar la seva obra juvenil amb Un estiu a la Marina Alta (1970), que lliga als estius de la seva joventut, i diu que els llibres infantils i pedagògics que va publicar el 1983 i el 1984, com Vola, Topi!, Milotxa o Parotet, van ser les «beceroles» de molts infants valencians. Del segle XXI, l’Enciclopèdia Catalana en destaca l’assaig Murmuris i crits (2002) i dues novel·les, La mel i la fel (2005) i Mataren el verd (2013). Aquesta última, amb el subtítol Crònica novel·lada dels fets de la Punta, és un dels llibres amb què l’AELC associa la part final de la seva obra a la preservació del medi ambient, una causa que també li atribueix fora de la literatura. Benilluna va sortir el 2020, pòstuma.

Va fer de mestra fins al 2002, a Tavernes de la Valldigna, a València i a Alcàsser. L’Enciclopèdia diu que era filla de mestres, que havia obtingut el títol el 1963 i que des de jove es va implicar en «la recuperació del valencià a l’escola». Lo Rat-Penat va obrir una secció de pedagogia amb la seva participació. Del 1974 al 1977 va coordinar els cursos de lingüística valenciana i la seua didàctica de l’ICE de la Universitat de València, que dirigia Sanchis Guarner, i hi va fer de professora de didàctica. Entre el 1978 i el 1980 va ser a l’equip tècnic del Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià, i del 1983 al 1986, coordinadora per a l’Ensenyament del Valencià a la Conselleria d’Educació. També va participar en la fundació de la CAPPEPV, la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià (1985), i d’Escola Valenciana (1990), i les dues fonts coincideixen que les va presidir a partir del 1989.

L’AELC calcula que va escriure més d’un miler d’articles d’opinió. Del 1998 ençà va tenir una columna els dimarts a la secció «Panorama» de Levante-EMV, i durant quatre anys va col·laborar cada mes a All-i-Oli, la revista del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament. El 2016 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua la va acollir com a membre numerari, i aquell any li van donar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Abans, l’AELC li compta el Miquelet d’Honor de la Societat Coral el Micalet i el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de Silla (2005). Havia nascut a la Nucia, a la Marina Baixa, i va morir a València el 18 de juny de 2019.