Maria Beneyto

Qui era Maria Beneyto

Va ser Xavier Casp, segons la biografia de l’AELC signada per Josep Ballester, qui va animar Maria Beneyto a escriure en català, i ell mateix li va publicar el primer recull en aquesta llengua, Altra veu (1952), a la col·lecció «L’Espiga» de l’editorial Torre. En castellà, la poesia la va continuar escrivint i publicant «amb un èxit notable», diu la mateixa font, i als anys cinquanta tenia amistat amb poetes com Alejandro Gaos, Pla i Peltran i Ricardo Orozco, que dirigia El sobre literario, on ella va col·laborar. A «L’Espiga» també va sortir Ratlles a l’aire, que el 1956 va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, i el pòrtic de l’AELC relaciona aquest premi amb el fet que destaqués, a partir dels anys cinquanta, com a poeta i com a novel·lista.

A partir del 1958, segons la biografia, es va decantar majoritàriament per la prosa narrativa. En català, i ara «amb l’estímul de Manuel Sanchis Guarner», va publicar La gent que viu al món (1966), un recull de contes, i La dona forta (1967), una novel·la. El pòrtic en diu que és una obra «de personatge col·lectiu» amb l’estructura que feien servir aleshores Blai Bonet o Camilo José Cela, i recull que la crítica l’ha tinguda per la més interessant de les novel·les aparegudes al País Valencià als anys seixanta. La biografia ho diu amb un «potser» i hi veu, en els personatges i l’ambient, «un esbós de la societat valenciana d’aquells anys a través de la problemàtica de la dona sota el franquisme». No va deixar la poesia: Vidre ferit de sang (1977) va guanyar l’Ausiàs March del 1976, i dels últims llibres el pòrtic en destaca Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997), tots dos a Bromera. Entre els intel·lectuals que li van donar suport, l’AELC recorda els comentaris de Joan Fuster.

Si es va poder dedicar plenament a l’escriptura va ser, segons la biografia, gràcies a una herència que va alleujar la situació familiar després d’uns anys molt durs. Nascuda a València, va passar la infància a Madrid, on el pare, que havia deixat una feina estable a València, volia obrir-se camí com a autor teatral i no hi va estrenar cap obra. La família va tornar a València en començar la guerra civil, i la postguerra encara els va ser més difícil perquè eren del bàndol dels derrotats. Va morir a València el 2011.