Ernest Martínez Ferrando

Qui era Ernest Martínez Ferrando

«Per a la nostra literatura, la pèrdua de Ferrando ha estat deplorable», va escriure Josep Pla, que es preguntava per què el narrador s’havia aturat de cop. El cita Víctor Labrado a la presentació de l’autor a lletrA, on també recull com Pla havia llegit el primer llibre de Martínez Ferrando, convençut que tenia una escriptura de «qualitat rara». Aquell llibre era Les llunyanies suggestives i altres proses (1918), el primer recull de contes en català d’un autor que a València, segons Labrado, havia començat escrivint en castellà, i que va passar a escriure en català a Catalunya, on la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) diu que en va trobar l’«estímul». Fins a Tres històries cruels (1930), hi van seguir, entre altres, Vida d’infant (1921), El farsant i l’enamorada (1919) i Històries i fantasies (1924). Vicent Alonso, citat a lletrA, troba en aquests reculls, ja anunciada pels textos castellans de joventut, «una absència significativa de trama», i la GEC els lliga a la prosa que el noucentisme defensava en els seus darrers anys. Carles Riba, també citat a lletrA, escrivia el 1921 que Martínez Ferrando «ama convertir tota experiència de vida en veritat d’imaginació». El 1935 la novel·la Una dona s’atura en el camí li va valer el premi Crexells, però, segons Labrado, no va convèncer ni el públic ni la crítica, i la GEC la qualifica d’«intent sense continuïtat d’aproximació a la novel·la psicològica». De la postguerra, l’únic recull nou és L’altre geperut i alguns contes més (1963).

Acabada la guerra, Martínez Ferrando va passar a la història, i a una història molt acotada: la GEC diu que es va ocupar gairebé només de la baixa edat mitjana, sobretot a Catalunya i en segon lloc a Mallorca i València, i que hi tendia a mirar els fets a través de la biografia. El seu gran tema va ser Jaume II: Jaime II de Aragón: su vida familiar (1948) és, per a l’enciclopèdia, el seu estudi «més ric i arrodonit», i va servir de base a biografies de divulgació com Jaume II o el seny català (1956) i Els fills de Jaume II (1950). En aquests llibres i a La tràgica història dels reis de Mallorca (1960), la GEC hi veu la voluntat d’ajuntar «les seves dues vocacions», la història i la literatura, i Teresa Muñoz, citada per Labrado, recorda que la crítica i els editors de l’època «insistiren força» que La tràgica història dels reis de Mallorca i Jaume II o el seny català «podien ser llegides com a novel·les». Molt abans, el 1936, havia publicat la seva primera investigació extensa, Pere de Portugal, “rei dels catalans”: vist a través dels registres de la seva cancelleria. La carrera d’arxiver havia començat el 1915, quan va entrar per oposició al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, després de llicenciar-se en història a València, el 1914. Va treballar a Barcelona i a Girona abans de passar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Durant la guerra se’n va fer càrrec, en absència del director, Ferran Valls i Taberner, i el 1940 el van nomenar director. També va traduir al català Kleist, Maupassant, Schnitzler i Zweig, i el 1941 va ingressar a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1963, poc després de jubilar-se, se’n va anar a viure a València, on havia nascut el 1891 i on va morir el 1965.