David Jou

Qui és David Jou

Per a l’Enciclopèdia Catalana, la poesia de David Jou «duu l’empremta de la seva formació científica». El pòrtic de l’AELC, fet amb documentació de l’autor, posa la ciència al costat de la religió i del Mediterrani entre els temes que més hi va treballar, i hi remarca la recerca de formes amb molt de pes visual, sovint preses de la natura. Va començar a publicar jove: segons la biografia de l’AELC, escrita per ell mateix, els primers poemes van sortir a L’Eco de Sitges quan tenia quinze anys, i el 1971 va fer una edició privada de Per a no oblidar la llum, el recull amb què l’Enciclopèdia fa començar la seva trajectòria. El Marià Manent del 1982 va ser per a Arbre, i el Vila de Martorell del 1985, per a Teoria; abans, Diminuta imatge i Mirall de vellut negre havien guanyat el Martí Dot (1976) i el Josep M. López-Picó de Vallirana (1979). La seva obra poètica es va reunir en dos volums, L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004), i després van venir títols com La mística dels dies (2015) o Cartografies de Déu (2017). El 2015, el Cadaqués a Quima Jaume li va reconèixer la trajectòria.

Com a científic, va ser catedràtic de física de la matèria condensada a la UAB i, segons l’Enciclopèdia, la seva especialitat de recerca era «la termodinàmica dels processos irreversibles i la mecànica estadística dels sistemes de no-equilibri». La mateixa font en destaca llibres com Extended Irreversible Thermodynamics (1993), escrit amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon. Va rebre, entre altres distincions, la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat (1991), el premi Eduard Fontserè de l’Institut d’Estudis Catalans (1981), el Crítica Serra d’Or d’assaig científic (1999) i, el 2025, el premi Serra d’Or de recerca per Una vida en deu equacions. El 1989 va entrar a la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, en va ser secretari del 1992 al 1998, i el 2014 la Universitat de Girona el va fer doctor honoris causa.

L’Enciclopèdia també li atribueix una sèrie d’assaigs sobre la relació entre la ciència i la religió, com Pensament científic i fe cristiana (1994) o Déu, cosmos, caos (2008), i situa en aquesta mateixa inquietud la seva participació en la Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura, que el 2019 el va nomenar president. Va néixer a Sitges el 23 d’octubre de 1953.