Vicenç Altaió

Qui és Vicenç Altaió

El 2004, a Massa fosca, Vicenç Altaió va aplegar, revisats i amb altres poemes, llibres com Sempre som afany (1979), Biathànatos, o L’elogi del suïcidi (1982) i Groc el ventríloc, o La indigestió de la veu (1984). Havia començat el 1975 amb La poesia, és a dir la follia, signat amb Jaume Creus, amb qui aquell any va crear la col·lecció «Cristalls», que va dirigir fins al 1978. Brossa, Vinyoli, Foix i Palau i Fabre són els poetes que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, més el van influir. Vinyoli és al títol de Santa follia de ser càntic. A Joan Vinyoli (2005), que, segons les pàgines de l’AELC documentades per l’autor, li va valer el Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre del 2005 i, el 2006, el premi Cadaqués Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica. El 2017 va publicar Radicals lliures.

El radar americà (2024) és el títol més recent que la GEC compta a la sèrie Tràfic d’idees: «un assaig sobre art, arquitectura i disseny construït a partir de la biografia i l’arxiu personal» de Lanfranco Bombelli, arquitecte, artista i galerista italià que vivia a Cadaqués. La sèrie havia començat amb el volum que li dona nom, on va reunir textos seus sobre art i literatura i escrits autobiogràfics, i en van formar part, entre altres, L’escriptura sense llançadora (1997), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2002) i Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013). Amb J. M. Sala-Valldaura va fer Les darreres tendències de la poesia catalana (1980) i Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (2018), i amb Julià Guillamon, La revolta poètica, 1964-1982 (2012). El 2024 també va publicar Enllaços amb l’avantguarda: de J. V. Foix a Albert Serra (Lleonard Muntaner), i la llista d’obra de l’AELC hi suma unes memòries, El somni de la subversió. Memòries d’un traficant d’idees. Va fer llibres de bibliòfil amb artistes com Frederic Amat (Incendis, 1999) o Joan Fontcuberta (Déu, ciència i llibertat, 2006), i va traduir Beckett i Mishima, entre altres autors.

El comissariat de l’Any Miró (1993) li va valer el Premi de Projecció Internacional Ciutat de Barcelona. L’Any Pla (1997) també el va tenir de comissari, i va ser coordinador institucional de l’Any Gaudí (2002) i, dos anys després, de l’Any Dalí. Va dirigir exposicions dedicades a escriptors com Salvat-Papasseit (2010), Brossa (2001), Perucho (1998) o el mateix Pla (1997). El 1990 havia fundat el KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia Universal), un centre adscrit a la Generalitat, i el va dirigir fins que el 2009 el va absorbir el Centre d’Art Santa Mònica, que ell mateix va dirigir fins al 2013. Abans va fundar les revistes Tarotdequinze (1972-1975), Èczema (1978-1984), que segons l’AELC va guanyar el 1982 la primera edició del premi Sebastià Gasch per a treballs d’avantguarda, i Àrtics (1985-1990), i el 1995 va crear Cave Canis, que va durar fins al 1999. Va protagonitzar Història de la meva mort (2012), d’Albert Serra, i el 2020 va guanyar el premi Carles Rahola de periodisme amb un article per a la revista digital El Temps de les Arts que tractava del Mini Print Internacional de Cadaqués.