Josep Maria Sala-Valldaura

Qui és Josep Maria Sala-Valldaura

La nova poesia catalana, l’antologia que van preparar Joaquim Marco i Jaume Pont, va sortir el 1980 tres mesos després que Josep Maria Sala-Valldaura i Vicenç Altaió publiquessin Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979): la cronologia és de la biografia de l’AELC, i l’Enciclopèdia Catalana diu del seu llibre que és «una polèmica panoràmica poètica». La crítica de poesia que va fer després es va recollir a L’agulla en el fil, i el 1985 va publicar un llibre sobre Joan Vinyoli, de qui, segons el pòrtic, també va fer edicions. La poesia de postguerra en castellà la va estudiar a La fotografía de una sombra (1993), dedicat, segons l’Enciclopèdia, als autors menys coneguts de la generació dels cinquanta. La mateixa font, que el presenta com a catedràtic de literatura de la Universitat de Lleida, li atribueix estudis en castellà i en català sobre el teatre del Set-cents, entre els quals Teatre burlesc català del segle XVIII (2007), El sainete en la segunda mitad del siglo XVIII. La mueca de Talía (1994) i Història del teatre a Catalunya (2006). Com a assagista, la llista de premis de l’AELC li dona el Sant Miquel d’Engolasters del 2014 per La poesia catalana i el silenci i el Josep Vallverdú del 2022 per La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic.

En aquest dau del foc, premi Cavall Verd del 1987, és per al pòrtic de l’AELC el llibre amb què la seva poesia arriba a «un punt d’inflexió», després d’uns primers reculls que situa en el corrent literari dels anys setanta. D’aquells anys, l’Enciclopèdia diu que es va donar a conèixer amb Mitoclàstia i veu en Camp d’esvorancs (1980) el començament d’una poesia que «combina el to elegíac, les provatures formals i una aspra crítica social»; Tot extrem voler (1977) havia guanyat el Carles Fages de Climent del 1976. Del 1999 és Cardiopatia, i entre els llibres premiats posteriors hi ha Gota a gota, Rosa Leveroni de Cadaqués del 2013, Disfresses (2002), que va rebre un premi Crítica Serra d’Or, i Vidre fumat, premi Parc Taulí. Segons la biografia i la llista de premis de l’AELC, el Cénacle Européen Francophone li va concedir el 2014 el Prix Ovide 2015 per Bouleversements (2010), un llibre que l’Enciclopèdia dona en traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i que en català es va titular Daltabaix (2012). El 2017 va sortir Concert d’esferes. Antologia 1975-2016, i el 2019 el premi Cadaqués Quima Jaume li va reconèixer la trajectòria.

En prosa, A la vora del pou va guanyar el premi Joanot Martorell. L’Enciclopèdia i la llista de premis en diuen novel·la; la biografia de l’AELC hi veu uns textos que «en el seu conjunt s’acosten a la novel·la». Com a traductor, la mateixa biografia li atribueix versions de Julien Gracq, de Jules Verne —aquesta, amb Nathalie Bittoun Debruyne—, de David Hume i de Rousseau, entre altres, i hi consta que va col·laborar a Serra d’Or, a La Vanguardia i a l’Avui. El 1978 va editar una Antologia de la poesia eròtica catalana del segle XX. Segons l’Enciclopèdia, va estudiar a Barcelona i va ser lector d’espanyol a Salford, a Anglaterra, i la biografia de l’AELC diu que també va ser catedràtic d’institut. Va néixer a Gironella el 30 de març de 1947.