Pasqual Mas i Usó

Qui és Pasqual Mas i Usó

Pasqual Mas i Usó va fer carrera d’investigador abans que de novel·lista, i bona part d’aquella recerca va sortir a Kassel, a l’editorial Reichenberger. Ho explica la biografia que li dedica l’AELC, feta, com el pòrtic, amb documentació de l’arxiu personal de l’autor; aquestes pàgines són la font de tot el que segueix. El 1991 es va doctorar a la Universitat de València amb una tesi sobre la poesia acadèmica barroca, que va obtenir el premi extraordinari, i en aquell moment Reichenberger ja li havia publicat dos llibres sobre dramaturgs valencians; abans del 2000, segons la biografia, n’hi van sortir set més. D’aquella casa i d’aquells anys són l’antologia Poesia acadèmica valenciana del barroc (1998) i dos estudis, Academias y justas literarias en la Valencia barroca (1996) i el que el continua i l’amplia, Academias literarias valencianas del Barroco y diccionario de poetas (1999). Als Estats Units, Peter Lang li va editar El mito de Edipo en la comedia barroca española (1995). La biografia hi afegeix treballs sobre Max Aub, sobre el Barroc a Castelló, sobre Antonio Muñoz Molina i sobre la representació del Misteri de Castelló.

La primera novel·la, La confessió, la va publicar Camacuc el 1993. Segons la biografia, després van venir Salt en fals (1997), finalista de l’Enric Valor, Metròpoli (2012) i un seguit de títols premiats: el Ciutat de Carlet per Un miracle sense importància (2016), l’Enric Valor del 2000 per La cara oculta de la lluna (2001), el Ciutat de Sagunt per Pavana per a un home sense nom (2000) i el premi Ulisses de la Fundació Bancaixa per Diva (2005). Dels seus reculls de relats, la biografia en dona Contracontes, premi Josep Pascual Tirado, i Històries de la Frontera (2000), i hi afegeix un llibre de viatges del 2008, Ecos de Berlín.

La primera distinció literària que recull la biografia és el premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat, per Bitàcola. En poesia va publicar després Els mots comunicants (1994), i la llista de premis de l’AELC hi suma Geòrgiques (premi Ibn Hafaja, 2021) i Nòmada (premi 25 d’Abril Vila de Benissa, 2003). Al teatre li va arribar el Ciutat de Vila-real del 2000 amb Estratègia per a una ciutat d’ombres (2001), sobre la vida de Toulouse-Lautrec; la mateixa font el vincula a Xarxa Teatre, amb qui va col·laborar en alguns muntatges, i a Palangana Teatre, a qui va fer d’assessor dramatúrgic per recuperar el Misteri de Castelló, i diu que va dirigir la revista internacional Fiestacultura entre el 1999 i el 2011. A la deriva (Set i mig, 2003) aplega una part de les columnes que havia escrit a El Punt, un dels diaris on va passar quan El Periòdic de la Plana, que havia cofundat el 1995, va tenir una vida curta; les altres capçaleres que cita la biografia són El Periòdic-El Punt i l’Heraldo de Castellón (2003-2006). Llicenciat en filologia espanyola a València el 1985, va començar a fer classes en un institut de secundària; la biografia el presentava com a catedràtic de llengua espanyola i hi afegia que havia dirigit el Taller d’Escriptura Creativa de la Universitat Jaume I. Va néixer a Almassora el 1961.