Enric Nolla

Qui és Enric Nolla

La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) fa començar la trajectòria d’Enric Nolla amb Hurracan, una tragèdia rural «amb un cert to de realisme màgic» que va quedar finalista del premi Ignasi Iglésias el 1995 i que Rafel Duran va dur a l’escenari el 2000. Les pàgines de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), documentades pel mateix autor, la donen com a estrenada a la Sala Beckett i premiada el 2001 amb el Serra d’Or de teatre, un premi que segons aquestes pàgines va repetir el 2002 amb Tractat de blanques. Abans, el 1996, Nolla havia estrenat A pas de gel en el desert al festival de Sitges, i el 2003 va arribar Àrea privada de caça, també dirigida per Duran, que l’AELC situa al Teatre Nacional de Catalunya; el crític Juan Carlos Olivares, a l’Avui, hi va destacar «la rotunditat dels mons interiors» dels personatges. La GEC el defineix com a «dramaturg veneçolà d’expressió catalana».

De família catalana emigrada a Veneçuela, Nolla va néixer a Caracas el 1966 i vivia a Barcelona des del 1991. Les pàgines de l’AELC n’expliquen la formació: una llicenciatura en Ciències de la Informació per la Universitat Central de Veneçuela (1990), un màster en gestió cultural a la Universitat de Barcelona (1992-94), estudis de doctorat a la mateixa universitat, i, com a dramaturg, els tallers que José Sanchis Sinisterra feia a la Sala Beckett. A partir del 2001 va ensenyar dramatúrgia a l’Institut del Teatre, on entre el 2006 i el 2013 va dirigir el Departament de Dramatúrgia, Escenificació i Coreografia. L’emigració torna a El berenar d’Ulisses, estrenada a la Sala Beckett el 2010: César López Rosell, a El Periódico, va escriure, a propòsit del muntatge de Magda Puyo, que el punt de partida era l’experiència de l’autor i que els personatges, una família repartida entre Veneçuela i Barcelona, patien tots la síndrome d’Ulisses.