Teresa Duran

Qui és Teresa Duran

Durant anys, Faristol va tenir Teresa Duran com a directora, i des de les pàgines d’El Periódico va ressenyar llibres infantils i juvenils. L’AELC i l’Enciclopèdia hi afegeixen una llarga llista de revistes on ha escrit: unes que llegien els mateixos infants, com Cavall Fort, Tretzevents o El Tatano, i d’altres de reflexió pedagògica, com Guix o Perspectiva Escolar.

La tesi doctoral, Els suports narratius dins la literatura infantil, és del 2001; abans, el 1975, s’havia diplomat en disseny gràfic. Del seu treball pedagògic, l’AELC en remarca Primeres literatures (1998), i la Fundació Enciclopèdia Catalana li va donar el seu premi de pedagogia per Tipologia dels protagonistes de literatura infantil, del Patufet a la Mary Plexiglas. A la Universitat de Barcelona ha estat professora titular del departament d’educació visual i plàstica de la formació del professorat, i n’ha estat secretària; a l’escola Elisava hi ha ensenyat disseny.

Com a autora, l’Enciclopèdia li compta «al voltant d’un centenar de contes i novel·les». Joanot de Rocacorba va obtenir el Josep M. Folch i Torres el 1982, i A les fosques (1989), el Ciutat d’Olot. Segons l’Enciclopèdia, ha obtingut el premi Crítica Serra d’Or amb El pitjor llop el 1995, amb la col·lecció Popof i Kokataska i amb Banyeta el 2003, el mateix any que De la pell de Barrabàs guanyava l’Aurora Díaz-Plaja. El segle més nou del món (2000) va rebre el premi Llibreter del 2001. També ha escrit teatre, com Les dues velles i els dotze mesos (1996), i guions per a la ràdio, la televisió i el teatre. La seva obra s’ha traduït, entre altres llengües, al coreà, al gallec i al castellà.

Les seves il·lustracions han anat a revistes, a portades de discs i a llibres, tant propis com d’altri. Com a traductora, les fonts recorden els Contes per telèfon de Gianni Rodari i Els últims gegants de François Place, que li va valer una menció d’honor de l’IBBY el 2001. Ha estat comissària d’exposicions com Contes de Fades (1986), D’Hércules i Superman (2004) o Personatge a la vista (2005), i als anys setanta el Museu d’Art de Catalunya i el Museu d’Art Modern van acollir activitats educatives que ella organitzava. També ha fet de rondallaire, ha fet ràdio, amb programes com El Pedrís, i ha format part del jurat de premis com el Ciutat d’Olot o el Crítica Serra d’Or. El 2020 va rebre el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.