Maria Àngels Viladot

Qui és Maria Àngels Viladot

Quan Carles Duarte va ressenyar Identitat i vitalitat lingüística dels catalans (Columna, 1993) a l’Avui, el març del 1994, en valorava sobretot les eines d’anàlisi: Maria Àngels Viladot hi examinava la vitalitat del català tant per les dades objectives (estatus, demografia, suport institucional) com per la percepció que en tenen els parlants. Després d’una primera part teòrica amb exemples d’arreu, del Quebec als cherokees, el llibre presentava una recerca feta el 1989 amb 252 alumnes de BUP i COU de tres centres de secundària de Barcelona, en què, segons la ressenya, Viladot distingia tres grups —català, espanyol i mixt— segons la llengua primera de cadascú i com s’identificava. El tema no era nou per a ella: la llista d’obra de l’AELC hi té El bilingüisme a Catalunya. Investigació i Psicologia (Laia, 1981). Anys més tard, Duarte va tornar a escriure sobre un llibre seu, Lengua y comunicación intergrupal (EDIUOC), a la Revista de Llengua i Dret (2009): hi veia reunida la recerca de vint anys de l’autora sobre la comunicació entre grups, amb capítols dedicats a les teories de Tajfel, de Gudykunst i de Howard Giles. Amb Giles hi havia treballat directament: segons la biografia de l’AELC, des del 1987 Viladot col·laborava amb el Departament de Comunicació de la Universitat de Califòrnia, i amb ell i el seu equip va publicar recerca de comunicació i sociolingüística en revistes internacionals. A la mateixa llista d’assaigs hi ha Estereotips socials de la dona (1993), De la picaresca als videojocs. La infància com a mirall de la societat (2013) i Gender at Work: a Social Psychological Perspective (2014), de què va ser coautora.

La ficció va començar el 2001, any en què Viladot va treure alhora una novel·la, Ocell de tempesta (Columna), i un poemari, Univers paral·lel (Viena). Viena li va editar també dos reculls de narracions, Laberint al soterrani i altres contes (2019) i La fúria de Fandango i altres relats (2020), i Stonberg, un tercer, Disset esclats (2021), a més de les novel·les Dibuixos amagats (2023) i Sonata d’una dama (2025); l’AELC hi suma un segon poemari, Fils de plata en la foscor (Trípode, 2026). La seva pàgina a l’AELC, elaborada amb documentació de l’autora, en dona també la trajectòria professional. Del 2007 al 2016 va dirigir l’editorial Aresta, i des del 1991 va ser professora consultora i tutora de la Universitat Oberta de Catalunya. Abans havia fet classes al Departament de Psicologia de l’Autònoma (1975-1985), on s’havia llicenciat en filosofia i lletres, i el 1984 havia entrat a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat; d’aquella etapa, la biografia destaca la proposta de creació del Consorci per a la Normalització Lingüística, que ella va preparar. La tesi doctoral, dirigida per Miquel Siguan, la va llegir a la Universitat de Barcelona el 1990.