Carles Hac Mor

Qui era Carles Hac Mor

Entre el 1973 i el 1975, Carles Hac Mor —el nom amb què Carles Hernández Mor signava tota la seva creació— va ser membre del Grup de Treball, el col·lectiu d’art conceptual, i als anys setanta i vuitanta va ser un dels fundadors de les revistes d’art i poesia L’avioneta, Ampit i Tecstual; d’aquesta última, segons l’AELC, només en va sortir un número, el 1976. Va practicar l’acció artística i la crítica d’art, i en catàlegs d’exposicions van sortir centenars de textos seus. Com a teòric, el 1988 va guanyar el premi Espais i va publicar Ut poesis pictura; més endavant van venir altres assaigs sobre la creació artística, com Despintura del jo (2000), que l’AELC qualifica d’antiassaig i que va obtenir el premi Joan Fuster d’assaig, Enderroc i reconstrucció (2007) o La comèdia d’un incest (1989). El darrer títol seu, pòstum, va ser l’assaig Escriptures alçurades (2016).

Per a l’Enciclopèdia Catalana, però, el seu «vehicle principal» va ser la poesia, concebuda molt a prop de l’art conceptual, del collage i de la performance; va inventar, fins i tot, subgèneres com l’hiposeptimí, l’escalaborn o la paraparèmia. L’AELC parla d’una obra poètica «difícilment classificable i sovint considerada d’antipoesia». El primer títol, Tu’m és no’ms, és del 1977; Agoc (1981) i De tranuita (1983), aquest amb dibuixos de Joaquim Chancho, es van reeditar plegats el 2009 com a Regoc. Entre molts altres, van venir després Coma induït (2007), Hi ha un diari sota l’estora (2000), S’ha rebentat l’hospici (1992), Cabrafiga (2002) i El desvari de la raó (1995). M’he menjat una cama (2004) li va valer el premi Rosa Leveroni de Cadaqués del 2003, i Dietari del pic de l’estiu va guanyar els Jocs Florals de Barcelona del 2012. L’editorial Pagès n’ha recollit l’obra en els volums Obra completa punt u i Obra completa punt dos (2018).

Una part de la seva obra és escrita amb altres autors. Amb Ester Xargay va signar Fissura (2008), Zooflèxia (2006) i l’Epítom infra nu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), i dues obres que l’AELC qualifica d’antinovel·la i d’antiteatre, Carbassa a tot drap, o, amor lliure, ús i abús (2001) i Tirant lo blanc la (2000); amb Antoni Clapés, el llibre de correspondència Fer les cartes (2011) i els dos volums de Converses (2006); amb Eugènia Balcells, Anar i tornar (1979), i amb Eugenio Tisselli, I això no cal (2013). Seva és també l’antinovel·la La fi del món (1994). Va estudiar dret, filosofia i lletres i periodisme, sense acabar, segons l’AELC, cap d’aquestes carreres, i el periodisme va ser la seva professió: a El País (1985-90) tenia una secció setmanal sobre art i literatura, «De cua d’ull», i al Diari de Barcelona (1991-92), «Mala maror»; va escriure també al Segre i, del 1994 al 2007, a l’Avui. Va col·laborar en guions de cinema com És quan dormo que hi veig clar (1988) o Barcelona Sud (1980). Des del final dels anys noranta vivia a cavall de Sant Feliu de Guíxols, el poble d’Ester Xargay, i Barcelona, i allà va morir el 2016. L’abril d’aquell any, l’AELC li va concedir el premi Jaume Fuster, ja pòstum.