Francesc Camprodon

Qui era Francesc Camprodon

Flor de un día (1851) va ser, segons l’Enciclopèdia Catalana, un dels «èxits més importants de l’escena del seu temps». Francesc Camprodon la va continuar amb Espinas de una flor (1852): drames que, per a la font, renovaven la línia liricosentimental, i que Manuel Angelon va novel·lar el 1862. Flor de un día i Amor de hombre, tots dos del 1851, els va escriure després de l’exili a Cadis, on havia tractat l’actor José Valero. Va estrenar més de vint sarsueles, pròpies o adaptades. L’Enciclopèdia considera Marina (1855) la més notable; tenia música d’Arrieta i el 1871 es va convertir en òpera. Arrieta va posar música també a El dominó azul (1853), i Barbieri a Los diamantes de la corona (1854).

Les Obres catalanes apleguen els seus dos sainets costumistes en català, La teta gallinaire (1865) i La tornada d’en Titó (1867), que l’Enciclopèdia té per «dels més representatius del procés de creixement qualitatiu del gènere», i disset poemes catalans, alguns dels quals havien sortit en revistes. El volum inclou també una versió catalana de Marina, que és obra del seu fill, Josep M. Camprodon. Aquells poemes formaven la segona part de Patria, Fe, Amor. Colección de poesías (1871), un llibre que es va publicar pòstumament a l’Havana, la ciutat on va morir i on havia ocupat l’últim dels càrrecs públics que va tenir durant el Sexenni.

Emociones (1850), el seu primer llibre de poemes, mostra la influència de Byron; s’hi proposava «estudiar sus sensaciones» perquè el lector hi trobés «las mismas nubes de mi propia tempestad». El Vapor i El Guardia Nacional li havien publicat versos d’ocasió, i va codirigir durant un temps la revista El Teatro, a Barcelona, on va donar més poemes en castellà. Havia fet la carrera de dret entre Cervera, Alcalá de Henares i Barcelona, on es va llicenciar el 1838.