Xavier Rubert de Ventós

Qui era Xavier Rubert de Ventós

Segons un article de l’Avui del 2007 que recull l’AELC, Xavier Rubert de Ventós va escriure Teoria de la sensibilitat (1968) en català per «pura militància», i perquè, en aquell moment, li semblava que calia més un assaig en català que poesia o novel·la. Era el seu segon llibre d’estètica, després d’El arte ensimismado (1963, premi Ciutat de Barcelona); va obtenir la Lletra d’Or, i el 2007 el va revisar per a una reedició. L’Enciclopèdia Catalana hi llegeix l’ampliació del concepte d’art fins al que l’autor anomenava «disseny científic», síntesi d’art, ciència i tècnica, i considera la seva obra cabdal De la modernidad. Ensayo de filosofía crítica (1980). La política i la relació entre Catalunya i Espanya van donar un altre grup de llibres: El cortesà i el seu fantasma (1991), premi Josep Pla, neix segons l’AELC dels seus anys al Congrés, i al pròleg de Catalunya: de la identitat a la independència (1999) Pasqual Maragall va qualificar de «difícilment atacable» la seva fórmula d’una independència pensada per a «una autèntica interdependència». Al costat d’aquests, l’AELC qualifica de didàctics Per què filosofia? (1983) i Filosofia d’estar per casa (2004), i l’Enciclopèdia destaca Ofici de Setmana Santa (1978), un «text breu, molt personal i de caràcter fundacional», i esmenta, entre els títols posteriors, Manies i afrodismes (1993), Dimonis íntims (2012) i Si no corro, caic (2017). L’article remarca que va escriure en registres diversos, del treball acadèmic al dietari o l’aforisme, i que en tota l’obra es guardava de les «explicacions totalitzadores».

Del 1982 al 1986, Rubert de Ventós va ser diputat del Partit dels Socialistes de Catalunya al Congrés, i després eurodiputat socialista fins al 1994. La seva càtedra va ser la d’estètica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, des del 1973, i l’Enciclopèdia hi suma la docència a la Universitat de Barcelona (1963-67) i a l’Autònoma (1970-76), les estades com a professor visitant a Cincinnati (1964), Harvard (1972) i Berkeley (1973) i cursos a Mèxic i Caracas. Havia estudiat dret a la Universitat de Barcelona (1961) i filosofia a la Complutense de Madrid (1962), i el 1965 es va doctorar a Barcelona amb la tesi La estética de la abstracción. L’Enciclopèdia el presenta com a deixeble de Manuel Sacristán, José Luis Aranguren i José María Valverde; d’aquests dos últims, l’AELC en reprodueix els pròlegs a El arte ensimismado (Valverde) i a la reedició del 2007 de Teoria de la sensibilitat (Aranguren). El 1979 va crear la Càtedra Barcelona-Nova York de llengua i cultura catalanes, activa fins al 1982; havia estat cofundador del Col·legi de Filosofia (1976), i va ser membre fundador del New York Institute for Humanities i de l’Institut d’Humanitats de Barcelona, que va presidir. Va ingressar a l’Institut d’Estudis Catalans el 2006, va presidir el Premi Internacional Catalunya del 2003 al 2019 i va ser jurat del premi Anagrama d’assaig (1997-2016). Va rebre el premi Memorial Francesc Macià (2011) i, abans, la Creu de Sant Jordi (1999), i el 2019 va donar el seu arxiu a la Universitat Pompeu Fabra.