Ramon Trias Fargas

Qui era Ramon Trias Fargas

Ramon Trias Fargas va ser conseller d’Economia i Finances de la Generalitat a partir del 1980, i el 1985, ja fora del govern, va publicar Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya. L’Enciclopèdia Catalana diu que hi denunciava «la manca d’autonomia fiscal de Catalunya i el desequilibri del sistema fiscal i redistributiu espanyol». Entre els altres llibres que li recull l’article hi ha La indústria catalana en els darrers cent anys (1955), Catalunya i el modern concepte de regió econòmica (1966), El desenvolupament econòmic de Catalunya 1967-70 (1970), Introducció a l’economia de Catalunya (1972) i Nacionalisme i llibertat (1979). Abans de la política, havia fet carrera com a economista: el 1965 era cap dels serveis d’estudis del Banco Urquijo, i va ser catedràtic d’economia política i hisenda pública a la facultat de dret de València (1962-66) i, des del 1969, a la d’econòmiques de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans el va tenir com a membre, a la Secció de Filosofia i Ciències Socials, a partir del 1968. S’havia format fora: es va llicenciar en dret a Bogotà el 1947, durant l’exili de la família, que també va passar per Suïssa, i el 1950 va obtenir un màster en economia a la Universitat de Chicago. Aquell any va tornar a Barcelona, on va exercir d’advocat.

L’Enciclopèdia destaca també que, a banda de la política, va defensar les persones amb discapacitat psíquica: va encapçalar la iniciativa que el 1982 va dur les Corts Generals a aprovar la Llei d’integració social del minusvàlid (LISMI), i el 1984 va ser un dels fundadors, amb la seva esposa, Montserrat Trueta, de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Com a polític, l’article el defineix d’ideologia liberal. Va presidir Convergència Democràtica de Catalunya, el partit amb què el 1978 es va fusionar Esquerra Democràtica de Catalunya, la formació vinculada a la Internacional Liberal que ell havia fundat el 1975. Va ser elegit diputat a Corts el 1977, pel Pacte Democràtic de Catalunya, i el 1979, per Convergència i Unió. A finals del 1982, de nou diputat, va deixar la conselleria, tot i que va continuar assessorant el president Jordi Pujol en afers econòmics. A l’Ajuntament de Barcelona va ser regidor i va encapçalar l’oposició del 1983 al 1987; el 1986 va ser elegit senador per Barcelona, i el 1988 va passar a presidir el Centre de Relacions Autonòmiques, un organisme creat per la Generalitat. Va morir el 22 d’octubre de 1989.