Sebastià Gasch

Qui era Sebastià Gasch

El març del 1928 va córrer el Manifest Groc, signat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, i la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en considera Gasch el principal ideòleg. El full anava contra el postnoucentisme i a favor de la modernitat, i la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) atribueix al crític una «clara voluntat de ruptura amb el Noucentisme» i el propòsit de portar l’art català cap a l’avantguarda europea, amb Cocteau, Maritain, Morand, Cendrars, el futurisme i el cubisme com a referents. Havia començat a fer crítica d’art a la Gaseta de les Arts el 1925, i l’AELC explica que el primer article era un elogi de la pintura de Joan Miró, a qui havia conegut al Cercle Artístic de Sant Lluc. A L’Amic de les Arts, la revista de Sitges, la GEC diu que va fer de propagandista, sobretot, de l’ideari de Le Corbusier. Dels Fulls Grocs, que el 1929 va fer amb Montanyà i Guillem Díaz-Plaja, només en va sortir un número, i la GEC diu que va provocar «rèpliques violentes». El 1932 va participar en la fundació d’ADLAN (Amics de l’Art Nou). Joan M. Minguet, en un text que reprodueix l’AELC, el presenta com el crític d’art «més audaç i més conegut de Catalunya» entre el 1925 i el 1930. A partir del 1930, diu la biografia, es va dedicar només al periodisme, cada vegada més atent a les manifestacions que la cultura oficial desatenia: a Mirador i a La Publicitat va escriure de music-hall i de circ, i a L’Opinió, El Faro, Films Selectos o Cine-Star, de cinema. La GEC hi afegeix que al principi no volia el cinema sonor, que a mitjan anys trenta es va sumar a una campanya contra el doblatge i que va tenir un petit paper a El Cafè de la Marina (1933-34), de Domènec Pruna.

L’afició de Gasch pel circ i per l’espectacle, segons la biografia de l’AELC, li venia de la mare. Ferran Canyameres, en una crítica a Serra d’Or que reprodueix l’associació, va trobar en Charlie Rivel, pallasso català (1962) «un biògraf destre i ple de sentiment»; el 1958 Gasch havia entrat a la Union des Historiens du Cirque, i entre les distincions que va rebre hi ha la Medalla d’Honor d’Amics del Circ (1956) i la Insígnia d’Or i Brillants del Circ (1959). La GEC el considera un «reputat cronista» de la nit barcelonina dels anys trenta, que és el tema de Barcelona de nit (El món de l’espectacle) (1957) i de Les nits de Barcelona (1969), i a Radio Nacional de España va fer programes de memòria de l’espectacle, com El mundo rueda o ¡A la luz del ayer!. Acabada la guerra, havia passat a França i havia acabat vivint a París fins que el 1942 va tornar a Barcelona. D’aquella etapa són París, 1940 (1956), un llibre que, segons l’AELC, combina el dietari personal i la crònica del món artístic parisenc, i Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili, que no es va publicar fins al 2002, després de la seva mort. El 1946 va reprendre el periodisme a Destino, on fins a mitjan anys setanta va escriure de cinema, de circ, de dansa, de music-hall i d’art, i on la GEC en destaca la secció El sábado en la butaca (1947-70). L’AELC li compta més d’una trentena de llibres; entre els d’art, la GEC i l’associació citen L’expansió de l’art català al món (1953) i La pintura catalana contemporània (1937), un opuscle que li va editar el Comissariat de Propaganda. Des del 1976 el FAD convoca uns premis d’arts parateatrals que porten el seu nom. Va néixer a Barcelona el 1897 i hi va morir el 1980.