Francesc Eiximenis

Qui era Francesc Eiximenis

Francesc Eiximenis va escriure en llatí i, segons lletrA, sobretot en català, i l’AELC diu que amb la seva obra volia educar els laics en la religió, en la filosofia i en la vida civil. Les obres llatines anaven destinades a lectors universitaris o eclesiàstics: l’Ars praedicandi populo, un manual sobre la predicació, o el Pastorale, que l’Enciclopèdia Catalana descriu com «una guia general per als clergues». De les catalanes, la que més es va llegir i traduir va ser el Llibre dels àngels: l’Enciclopèdia la data a València el 1392 i diu que de seguida va passar al llatí, al francès, al castellà i al flamenc. Del 1396 és el Llibre de les dones, en què lletrA veu un regiment de vida per a cada condició de la dona, de la infanta a la religiosa, i una mena de catecisme, i que, segons l’Enciclopèdia, no entra en el corrent misogin del seu temps. El projecte més ambiciós, però, era Lo Crestià, una enciclopèdia de tretze volums —tants com Jesús i els dotze apòstols, explica l’Enciclopèdia— que, en paraules de l’AELC, «pretén estimular el cristianisme i l’estudi de la teologia entre els laics». No la va acabar: en va escriure el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè, i fragments de la resta. Al Dotzè pertany el Regiment de la cosa pública, que es va publicar també a part, i que l’Enciclopèdia considera «potser el més conegut dels seus llibres»: el va fer per complaure els jurats de València. La Vita Christi l’havia projectada en llatí, i la va escriure en català a precs de Pere d’Artés; ja als darrers anys, segons l’Enciclopèdia, va escriure el Cercapou, una exposició dels principis de la fe cristiana. De l’èxit que va tenir, lletrA en dona una mostra: el Psaltiri devotíssim, la versió catalana que Guillem Fontana va fer d’un llibre d’oracions seu escrit en llatí, va ser el llibre català de més tirada, 2.000 exemplars, des que va començar la impremta fins al 1533. Segons l’AELC, el que Eiximenis va aportar a la literatura catalana «rau en la qualitat de la seva prosa i en la traça com a narrador d’exemples i d’escenes costumistes», i lletrA, que en diu el mateix, hi afegeix que «no és, però, un pensador original, sinó un compilador del bo i el millor de la tradició escolàstica».

Eiximenis va prendre l’hàbit franciscà al convent de Girona, la seva ciutat, i va completar la formació a la Universitat d’Oxford, l’única que esmenten totes tres fonts. El títol de mestre en teologia el va obtenir el 1374 a Tolosa, amb el suport de la família reial; l’Enciclopèdia explica que el 1371 ja li havien ofert la càtedra de teologia de l’estudi general de Lleida i que no la va poder acceptar perquè no tenia aquest grau. A València, on va viure fins al 1408, va escriure la major part de la seva obra, i hi va ser predicador i conseller dels jurats; segons l’Enciclopèdia, hi va tenir un paper actiu en les lluites socials del 1391. El 1387 havia predicat als funerals de Pere III, i el 1392 va enviar des de València al duc de Montblanc, el futur Martí l’Humà, una lletra amb consells sobre com havia de governar Sicília. Per buscar la fi del Cisma d’Occident es va convocar una junta de set teòlegs, i ell n’era un, igual que Antoni Canals. El 1408, Benet XIII el va cridar al concili de Perpinyà, i aquell mateix any Eiximenis va ser nomenat patriarca de Jerusalem i consagrat bisbe d’Elna; l’AELC diu que hi va morir poc després. L’Enciclopèdia obre l’article amb la influència que va tenir la seva obra en les idees sobre el dret, la història i la política dels autors catalans fins als primers segles de l’edat moderna, «especialment en les argumentacions pactistes o contractualistes».