Jaume Massó i Torrents

Qui era Jaume Massó i Torrents

L’Avenç, la revista que Jaume Massó i Torrents va fundar quan tenia divuit anys, va acabar sent una editorial amb llibreria i impremta pròpies, set revistes i més de cinc-cents títols. Joaquim Casas i Carbó en va ser el soci a partir del 1891, i l’Enciclopèdia Catalana considera que l’editorial va ser «el nucli intel·lectual més influent del Modernisme». Al voltant de la revista es va formar el grup de L’Avenç, on la mateixa font situa, entre altres, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Enric Morera, Ramon Casas i Josep Pous i Pagès. De Fabra, L’Avenç en va acollir la campanya per la normativa del català (1890-1891), i el 1911 Massó en va promoure l’entrada a l’Institut d’Estudis Catalans, del qual ell mateix havia estat membre fundador el 1907. Va presidir el Centre Excursionista de Catalunya (1915-1919) i l’Ateneu Barcelonès (1926-1927).

Com a escriptor, l’Enciclopèdia en destaca Croquis pirinencs (1896), unes narracions sorgides de les sortides excursionistes que feia pel nord del país, que van tenir una edició definitiva el 1921. La font hi remarca la manera com «focalitza la perspectiva del narrador a l’hora de mostrar paisatges i personatges», i el considera allunyat de les idealitzacions del decadentisme contemporani. Abans havia publicat Lo Fresser (1883), un estudi de geografia comarcal. També va escriure poesia, com Llibre del cor (1888) i Natura (1898), on l’Enciclopèdia veu un acostament al verisme. La novel·la Desil·lusió (1904), amb trets naturalistes, s’havia pensat com el primer volum d’un cicle de cinc, La vida catalana, que no va passar d’aquí. I La fada (1897), un drama líric amb música d’Enric Morera, es va estrenar a la quarta Festa Modernista de Sitges i va tenir força èxit; l’Enciclopèdia la considera «el primer intent d’escriure una òpera específicament catalana» segons els models de Wagner, i en subratlla el caràcter simbolista. El 1934 va publicar unes memòries, Cinquanta anys de vida literària. 1883-1933.

A mesura que avançava el segle XX, diu l’Enciclopèdia, la història i la bibliografia van acabar ocupant tota la seva producció, i va arribar a ser «un dels bibliògrafs catalans més importants de tots els temps». El 1934 ja se li comptaven 270 títols, en una bibliografia incompleta que van preparar les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries. La seva obra d’erudit inclou catàlegs de manuscrits catalans de biblioteques de diverses ciutats, la Revista de Bibliografia Catalana (1901-1907), que va arribar als set volums, i edicions de textos antics, com el Recort de Gabriel Turell (1894) i les Obres poètiques de Jordi de Sant Jordi (1902). Amb Louis Barrau-Dihigo va publicar els Gesta comitum Barcinonensium (1925), i el 1932, una síntesi, el Repertori de l’antiga literatura catalana. La poesia. Com a arxiver bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans, va posar les bases de la futura Biblioteca de Catalunya, i la compra de la Biblioteca Aguiló va ser, sobretot, obra seva. Va ensenyar a l’Escola de Bibliotecàries, sobretot literatura catalana, i el seu deixeble Jordi Rubió i Balaguer el posava just darrere del seu pare entre les persones que més l’havien format, segons l’Enciclopèdia. La Universitat de Barcelona el va fer doctor honoris causa el 1934.