Avel·lí Artís i Balaguer

Qui era Avel·lí Artís i Balaguer

L’Enciclopèdia Catalana inscriu Avel·lí Artís i Balaguer en el costumisme, però hi assenyala trets propis: un llenguatge «depurat», unes trames simplificades que es concentren en un sol episodi i l’absència dels «efectismes romàntics». Havia començat el 1909 amb Quan l’amor ha encès la flama. La peça que més es va representar va ser Seny i amor, amo i senyor (1925), que després de Catalunya va arribar a Mèxic en castellà, traduïda per Artur Moi, i hi va superar les cent representacions. Altres títols seus són Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), Vilacalmosa (1910), Les ales del temps (1934) i El testament de l’Abadal (1929).

Artís també va ser editor. A principis de segle l’Enciclopèdia el relaciona amb la tipografia de L’Avenç, i va publicar llibres de teatre, la col·lecció «Les Ales Esteses» i diverses revistes, de les quals la font destaca La Mainada. L’exili, el 1939, el va portar a Mèxic. Allà va fundar la Companyia Internacional d’Edicions, que va treure La Nostra Revista del 1946 al 1954, i El Poble Català, que també dirigia, i va col·laborar a Germanor i a altres capçaleres de l’exili. Del 1944 és el seu llibre Adrià Gual i la seva obra. El seu germà Josep Artís i Balaguer va ser periodista i historiador del teatre, i el seu fill Avel·lí Artís-Gener, artista i escriptor.