Segimon Serrallonga

Qui era Segimon Serrallonga

Versions de poesia antiga va sortir el 2002, després de la mort de Segimon Serrallonga, i l’Enciclopèdia Catalana el considera el llibre on «excel·lí com a traductor». Segons la mateixa font, la tria va del poema de Guilgameix fins a Lucreci, i l’AELC hi compta poesia grega, llatina, hebrea, egípcia, assíria i babilònica. Serrallonga també havia traduït llibres de la Bíblia a partir del grec, i obres de Rimbaud, Goethe, Shelley, Petrarca, Blake (Les noces del cel i l’infern) i Brecht (Me-ti: llibre dels canvis). Va escriure estudis sobre Carles Riba, Ausiàs Marc i Jacint Verdaguer, va tenir cura de l’edició del Dietari de Francesc Rierola, publicat el 1983, i va fer crítica literària a Serra d’Or, Els Marges, l’Avui i El 9 Nou.

Els primers versos els va escriure al seminari de la Gleva, i el 1951 va obtenir un premi de poesia a Cantonigròs. La seva poesia, que totes dues fonts lliguen al mestratge de Riba, va aparèixer en un recull del 1974 i a Poemes 1950-1975 (1979), amb pròleg de Joaquim Molas, que va rebre el premi Crítica Serra d’Or del 1980. L’Enciclopèdia recull que Molas la va veure com «una aventura plantejada en termes absoluts», tant en el pla moral com en el verbal, i la mateixa font la qualifica de «radical, culta i complexa». Es va llicenciar en filologia clàssica a Lovaina, per la Universitat Catòlica, i més tard en filologia catalana per l’Autònoma de Barcelona. Va fer de professor i de director de la biblioteca a Vic, i va ser el primer professor emèrit de la Universitat de Vic. L’Enciclopèdia associa el seu nom a moltes iniciatives culturals d’Osona: va ser un dels creadors de l’editorial Eumo, va impulsar els Estudis Universitaris de Vic i va estar vinculat a les revistes Anuari Verdaguer i Reduccions, de la qual l’AELC el compta entre els fundadors el 1977. El 2007 es va publicar una antologia pòstuma de la seva poesia, prosa i assaig, Sempre voldré voler.