Francesc Parcerisas

Qui és Francesc Parcerisas

L’Enciclopèdia Catalana compta Francesc Parcerisas entre els traductors al català «més destacats» del seu temps. Les seves traduccions, de l’anglès, el francès i l’italià, van de narradors com Pavese, Sciascia, Doris Lessing o Tolkien —el pòrtic de l’AELC recorda la seva versió d’El Senyor dels Anells (1986-1988)— a poetes com T. S. Eliot o Paul Muldoon. Les de poesia li van valer dos premis: el Crítica Serra d’Or del 1992 per La llanterna de l’arç, de Seamus Heaney, i el Cavall Verd del 2001 per Un esborrany de XXX Cantos, d’Ezra Pound. Entre el 1985 i el 1992, segons l’Enciclopèdia i l’AELC, va dirigir a EDHASA la col·lecció Clàssics Moderns, dedicada a posar en català literatura moderna. També va escriure sobre l’ofici: amb Montserrat Bacardí i Joan Fontcuberta va preparar Cent anys de traducció al català (1998), que l’AELC defineix com «una antologia de textos catalans sobre traducció»; va publicar Traducció, edició, ideologia, amb el subtítol Aspectes sociològics de les traduccions de «La Bíblia» i de «L’Odissea» al català, i el 2013 Sense mans, premi internacional d’assaig Josep Palau i Fabre. La biografia de l’AELC cita una entrevista a l’Avui del 2000 on deia que la traducció és «una escola única».

Com a poeta, segons el pòrtic de l’AELC, la crítica ha vist en L’edat d’or un dels llibres que «més van marcar la seva època», i el mateix pòrtic hi aplica una expressió de Dolors Oller: «una poesia de l’experiència de la quotidianitat». Per a l’Enciclopèdia, és el recull on accentua «el discurs moral, el to reflexiu i de soliloqui interior»; els anteriors parteixen d’un realisme que s’acosta a poc a poc a models europeus i nord-americans, fins a recollir l’ideari beat a Latituds dels cavalls. Vint poemes civils va obtenir el Joan Salvat-Papasseit; Homes que es banyen (1970), el Carles Riba, i L’edat d’or, el premi de la Crítica. L’obra fins al 1983, aplegada a Triomf del present, va rebre la Lletra d’Or del 1992, i Focs d’octubre (1992), el Ciutat de Barcelona. Més endavant, Seixanta-un poemes (2014) va guanyar el Crítica Serra d’Or del 2015, i el 2024 va publicar un nou Triomf del present amb l’obra poètica del 1965 al 2000 i un llibre inèdit. L’aplec arriba fins a Natura morta amb nens (2000), on, segons la biografia de l’AELC, apareix «explícitament el tema de la paternitat».

En prosa, l’Enciclopèdia li atribueix la narrativa de La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner (1974), Biografies (1982) i Moments (1985), i va aplegar la seva crítica a L’objecte immediat. Els dietaris van venir més tard: La primavera a Pequín va guanyar el premi Llibreter el 2013, i el pòrtic esmenta també La tardor em sobta (2022) i Un estiu (2018), que presenta com a escrits memorialístics i que l’Enciclopèdia considera un dietari. El 2026, segons l’Enciclopèdia, va publicar Fer-ne vuitanta, un repàs en fotografies de la seva vida.

Parcerisas va néixer a Begues el 30 de novembre de 1944. La traducció va ser també la seva feina a la universitat: es va doctorar en teoria de la traducció a l’Autònoma de Barcelona el 1997 i hi va ser professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació, de la qual el pòrtic de l’AELC diu que va ser degà. Del 1979 al 1986 havia estat catedràtic de llengua i literatura catalanes en un institut de batxillerat, i l’AELC situa entre el 1972 i el 1979 una etapa a Eivissa dedicada a la traducció, després d’haver estat lector a la Universitat de Bristol (1969-1972). Va presidir l’AELC el 1998 i el 1999, va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes del 1998 al 2004 i en va ser degà del 2010 al 2016. El 2015 va rebre el Premi Nacional de Cultura i el 2018, el premi Jaume Fuster que atorguen els socis de l’AELC.