Joan Soler i Amigó

Qui era Joan Soler i Amigó

Del Tradicionari, l’enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya que va sortir en deu volums entre el 2005 i el 2008, l’Enciclopèdia Catalana en fa director Joan Soler i Amigó, i l’AELC, que el considera el seu «treball més destacable», en diu coordinador i autor de diversos capítols. Els llibres de cultura popular que l’havien precedit començaven, segons la biografia de l’AELC, per Festes tradicionals de Catalunya (1978), que el 1979 va obtenir el premi Crítica Serra d’Or, i passaven per Mitologia catalana (1990), Nadal català (1995) i l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (1998). Després del Tradicionari va signar amb Roser Pubill Les bruixes es pentinen (2014) i, amb ella i Núria G. Caldés, Una vegada un home i una dona van morir (2020), que l’AELC descriu com un llibre sobre els «mites, creences i pràctiques sobre la mort».

Amb Joan Argenté va passar al català cançons de Jacques Brel, i el llibre en què les van aplegar, Companys de viatge, va guanyar el 1964 el premi de poesia de la Selva del Camp. Una d’aquelles versions, «L’amor que vindrà», la va gravar Joan Manuel Serrat al disc D’un temps, d’un país, recorda l’Enciclopèdia. Segons la mateixa font, les seves lletres les van cantar, entre d’altres, Jaume Arnella i Xesco Boix. Amb Arnella va fer «Les rondes del vi», i el pòrtic de l’AELC hi suma «La vall del riu vermell», que la biografia lliga al Grup de Folk; aquesta biografia situa als anys seixanta el principi de la seva feina amb la cançó, que el va acostar també a la Nova Cançó. El 2011 va reunir les seves lletres a 50 anys, 100 cançons. La majoria dels seus reculls de poesia, en canvi, van quedar inèdits, segons el pòrtic, i la biografia hi compta Miralls de l’Alba, premi Recull de Blanes del 1984. En la ficció, l’Enciclopèdia en cita Bandoler, bandoler, bandoler (1991), per a infants i joves, i la novel·la Rebels a Tramuntana, premi Leandre Colomer.

Va néixer a Badalona el 10 de juny de 1941 i hi va morir el gener del 2022. Pedagog de formació, segons la biografia de l’AELC va dirigir l’Escola Thau a mitges amb Joan Triadú i va fer un any de professor a l’escola de mestres de Sant Cugat. Va formar part de l’Ajuntament de Badalona sorgit de les primeres municipals democràtiques, el 1979, i com a tècnic d’educació va treballar per als ajuntaments de Badalona i de l’Hospitalet de Llobregat. Pel que fa a la història local, l’Enciclopèdia li atribueix Barres i onades. Relats d’història a Badalona (1982), premi Baldiri Reixac, i Maig major. Història de les Festes de Maig a Badalona, premi Josep Ametller del 1985; de l’Orfeó de Badalona, que va presidir, en va escriure la història a OB90: 90 anys de l’Orfeó Badaloní (2011). La llista de premis de l’AELC hi afegeix el premi literari Ciutat de Badalona del 2013, per La muntanya de les relíquies. El 2006 va rebre el Premi Nacional de Cultura, en la categoria de cultura popular, i el 2018, la Creu de Sant Jordi.