Antoni Pous

Qui era Antoni Pous

El nou bon sempre seguit del desconhort a Jaume d’Urgell (1974), que aplega tres reculls, El nou bon sempre, El desconhort a Jaume d’Urgell i Rims dels verbs irregulars, és l’únic llibre de poemes que Antoni Pous va veure publicat. En va sortir una edició de dos-cents vint-i-cinc exemplars amb il·lustracions de Jordi Sarrate, feta amb motiu de l’exposició «Poesia de la plana de Vic», segons la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Bona part del que va escriure entre el 1948 i el 1974 ha quedat inèdit. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que hi compta tant la poesia publicada com la que no ho va ser, hi veu quatre períodes, amb dates que s’encavalquen: els inicis, del 1948 al 1959; una veu «més aviat idealitzant, de signe postsimbolista», que es consolida entre el 1950 i el 1952; «els anys de silenci i espera», del 1953 al 1967, i la maduresa, del 1968 al 1974, quan els seus plantejaments estètics es tornen, diu l’enciclopèdia, «més socials, més realistes, i, alhora, més hermètics». Els primers poemes que va publicar són a Estudiants de Vic (1951), l’antologia dels seminaristes del Grup de Vic, que tenien Carles Riba de guia. L’AELC precisa que el recull va precedit d’una carta de Riba a Pous i que no es va editar com a llibre fins al 2002. El 1952 es va presentar al concurs de Cantonigròs amb L’inútil plor, sense premi, i aquell mateix any, segons la biografia de l’AELC, va deixar d’escriure poesia, enmig d’una crisi espiritual que, a la llarga, el va portar a trencar amb la religió. Com a traductor va publicar el 1976 les Traduccions de Paul Celan, i també va traduir una selecció d’assaigs de Walter Benjamin, Art i literatura.

Pous es va formar al Seminari de Vic i es va ordenar sacerdot el 1956. Uns anys més tard el van destinar a Igualada, on va fundar el Grup Lacetània, que feia concerts, exposicions, lectures i xerrades, i en va dirigir la revista Textos i la col·lecció «Quaderns de Lacetània». L’Antologia de la poesia igualadina (1963) la va preparar ell: hi va fer la selecció i en va signar el prefaci i l’apèndix. El 1964 se’n va anar a Tübingen, i des del 1965 la universitat d’aquella ciutat el va tenir de professor de llengua i literatura catalanes; del 1971 al 1976 també va donar classes a la de Zuric. Amb Johannes Hösle va publicar el 1970 l’antologia Katalanische Lyrik im zwanzigsten Jahrhundert, onze poetes catalans i vint-i-set poemes que, segons l’AELC, van de Joan Maragall i Carles Riba a Salvador Espriu, Gabriel Ferrater i Miquel Martí i Pol, i el mateix any va organitzar a Tübingen els Jocs Florals de la Llengua Catalana. El 1974 va fundar la revista Reduccions. Va morir a Barcelona el 1976, als quaranta-quatre anys. En el comiat que li va dedicar a Serra d’Or, i que l’AELC reprodueix, Ricard Torrents demanava que algun dia es llegís la seva poesia i se’n sospesés la prosa de pensament, que havien tingut «un accés difícil tant per raons de divulgació com per efectes de novetat i densitat».