Joan Agut

Qui era Joan Agut

Les novel·les de Joan Agut van arribar tard i de pressa: va començar a publicar passats els seixanta anys i, segons l’Enciclopèdia Catalana, en només deu anys va treure diverses novel·les i reculls de contes. Va debutar amb un recull de contes, El dia que es va cremar el Liceu. Va guanyar el Joan Crexells del 2001 amb El mestre de Taüll, el Ciutat de Tarragona del mateix any amb L’arbre de la memòria (2002) i el Carlemany del 2003 amb Pastís de noces; amb Gombó i mister Belvedere (2001) havia estat finalista del premi Sant Jordi del 2000, segons l’AELC. Altres novel·les seves són Rescatats de l’ombra (1999), Wagons-lits (2007), Coses de família (2004) i Paradís (2006). L’Enciclopèdia li reconeix «un gran sentit narratiu» i un llenguatge eficaç, i assenyala que la majoria dels seus llibres comparteixen un argument de fons: «les relacions de l’individu amb el temps i l’entorn en què li ha tocat de viure».

La seva professió va ser l’edició: més de tres dècades a Bruguera, on va impulsar una línia en català, a Edhasa, a Barcanova, editorial que va contribuir a fundar, i a Thassàlia, que va crear més tard ja com a propietari. També va ser conseller delegat d’El Correo Catalán, i com a crític literari va escriure a l’Avui, on, segons l’AELC, en va publicar el gruix a partir del 1977. Era d’una família de comerciants de Sants, i, segons l’Enciclopèdia, l’escolarització de la immediata postguerra li va ser tan irregular que es va formar pel seu compte; va començar a treballar molt jove —l’AELC diu que va fer de peixater al mercat d’Hostafrancs—. Del 1959 al 1961 va viure a París, on volia fer vida d’artista a la manera de Hemingway i Miller, que admirava, i de tornada a Barcelona va obrir una llibreria.