Zona marítima
Premi Ramon Llull. Una novel·la de ciutat portuària repartida entre tres escenaris, el port, la platja i un cementiri de mariners estrangers, i protagonitzada per dues noies joves.
Poeta i narradora de Tarragona, professora de piano de formació. Mestre en gai saber el 1978, ha guanyat el Carles Riba de poesia i el Josep Pla, el Sant Jordi i el Ramon Llull de narrativa, i també ha escrit per a joves i novel·la negra. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1990.

Premi Ramon Llull. Una novel·la de ciutat portuària repartida entre tres escenaris, el port, la platja i un cementiri de mariners estrangers, i protagonitzada per dues noies joves.
Premi Sèrie Negra: tres adolescents que ronden la part vella d'un cementiri i un violoncel que guarda un secret, dues històries que s'acaben trobant.
Botons de tiges grises
Cavall de mar/Marina
Clau de blau
El sol a les vinyes / El sol en los viñedos
L'aquari supermúsics: un concert al fons del mar
La muralla
La pluja sobre els palaus
Cerimònia privada
Pavana per un tauró
Setmana de difunts
Tempesta d'hivern
Relats de mort i altres matèries
Wendy torna a volar
Marina
Música de cambra
Titànic, l'enfonsament
Olga Xirinacs, nascuda l’11 de maig de 1936, és de Tarragona i hi viu. Els anys de postguerra, per a ella, van ser de lectures (Dickens i Joyce, Pitarra, novel·les policíaques) i de música, i el 1958 va treure el títol de professora de piano al Conservatori de València. L’Enciclopèdia la presenta com a professora de música i de català. A la ciutat ha tingut un paper en la vida cívica: va ser cap dels Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi a les comarques tarragonines, el 1975 va presidir Òmnium Cultural al Tarragonès i va participar en el grup de poetes l’Espiadimonis.
Com a poeta, els lectors la van descobrir el 1976 en un volum compartit amb altres autors, La dotzena de frares. El 1977, Botons de tiges grises li va valer la flor natural a Lausana, i el 1978 va ser proclamada mestre en gai saber. Després han vingut llibres com Clau de blau, Llavis que dansen, premi Carles Riba el 1987, Balneari del nord, Natura o Una bomba al jardí. Un poema seu, traduït per a l’ocasió a una vintena de llengües, va ser el que la Institució de les Lletres Catalanes va escollir per al Dia Mundial de la Poesia del 2016, l’any que ella en complia vuitanta.
A la prosa hi va arribar el 1982 amb Música de cambra, i l’Enciclopèdia hi troba «tonalitats líriques i intimistes». Van seguir els premis de narrativa: el Josep Pla per Interior amb difunts, el Sant Jordi per Al meu cap una llosa, que explica la vida de Virginia Woolf, el Ramon Llull per Zona marítima i el Sant Joan per Enterraments lleugers. Ha escrit també per a lectors joves, amb títols com Marina, Triangles mortals o Un cadàver per sopar, i No jugueu al cementiri (2002) va guanyar el premi Sèrie Negra. Més endavant han arribat La inundació, La crisi dels vuitanta, Reencarnacions miserables i el llibre de memòries El rec (2020).
Té obra traduïda al castellà, al rus, a l’anglès, a l’alemany, al francès i a l’èuscar. El 1990 la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi, i el 2022 va rebre el premi Jaume Fuster, que l’AELC dona per la trajectòria. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana la té com a sòcia d’honor.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1930 i el 1944.