Núria Sales

Qui era Núria Sales

Al pròleg d’Els segles de la decadència. Segles XVI-XVIII (1989), el quart volum de la Història de Catalunya que dirigia, Pierre Vilar va escriure que el llibre de Núria Sales «revela problemes allà on no era costum descobrir-ne». Per a la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), és sobretot una visió «no lineal» de la Catalunya dels segles XVI i XVII. Sales hi negava que la llengua i la noblesa haguessin entrat en decadència, i hi subratllava la importància dels vincles entre senyors i vassalls i el paper de les corts catalanes de 1585-1705. No eren temes d’un sol llibre: hi va tornar sovint en articles, i la GEC diu que les seves aportacions van tenir sempre «un component crític i la voluntat d’assenyalar oblits». Altres temes venien de més lluny. A la Història dels mossos d’esquadra. La dinastia Veciana i la policia catalana al segle XVIII (1962) ja apareixien els sistemes de reclutament militar i el tragí amb mules, i els treballs que va dedicar a les mules van acabar reunits el 1991 a Mules, ramblers i fires (s. XVIII-XIX). El mateix 1962 havia publicat Una vila catalana del segle XVIII, i l’any abans, Exili a Playamuertos (1961), el seu únic recull de poemes, que ella mateixa definia com «un succedani (o un preàmbul?) de l’exploració històrica». A Els Botiflers, 1705-1715 (1981) va qüestionar alguns aspectes de la mala fama dels botiflers, i el 2002 va aplegar estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó a De Tuïr a Catarroja.

La part de Catalunya del 1715 al 1833 de la Història dels Països Catalans coordinada per Albert Balcells va marcar, el 1980, la tornada de Sales a la història, segons la GEC, després d’uns anys dedicats a traduir literatura de Pär Lagerkvist, Blaise Cendrars o Skou-Hansen, entre altres. La seva influència en la historiografia catalana, que l’enciclopèdia qualifica de decisiva, es va exercir sobretot des de dues revistes: L’Avenç, on escrivia des del 1983, i Afers, des del 1988. D’Afers en va dirigir el 1997 un número especial sobre la Catalunya del Nord. Del 1991 al 1995 va intervenir en els seminaris de doctorat de la Universitat Pompeu Fabra. Vivia a la regió de París des del 1962, amb un parèntesi a Madrid el 1972-73. Allà va seguir els cursos de doctorat de Pierre Vilar, sobretot, i d’Ernest Labrousse, i el 1965 va llegir a la Sorbona una tesi sobre el servei militar i la societat a França i a Bèlgica al segle XIX. Als anys cinquanta, a Barcelona, estudiava per lliure el batxillerat i la carrera mentre treballava, primer en un taller on decorava porcellanes i després de mecanògrafa en una fàbrica de teixits; la GEC diu que també va poder assistir a algun curs de Vicens i Vives a la Universitat de Barcelona i de Ferran Soldevila a l’Institut d’Estudis Catalans. Nascuda a Barcelona el 1933, entre el 1939 i el 1948 havia viscut amb la família l’exili, a França i després a la República Dominicana i a Mèxic. Va morir a Barcelona el 2023.