Josep Faulí

Qui era Josep Faulí

Josep Faulí va fer crítica literària durant anys al Diario de Barcelona, on des del 1962, segons la biografia de l’AELC, portava la pàgina setmanal «Veus i Lletres de Catalunya»; l’Enciclopèdia Catalana hi veu una secció dedicada als llibres en català, que va mantenir fins al 1976. D’aquella feina en va sortir un recull d’articles, Calaix de crític (1973). El pòrtic de l’AELC li compta una trentena de llibres, i el que té una ambició més gran és el Diccionari de catalans de ficció (1995): l’Enciclopèdia explica que hi va inventariar 413 personatges, de totes les èpoques, de la narrativa catalana, i l’associació hi remarca la descripció biogràfica de cadascun. La biografia de l’AELC classifica com a inventaris Els Jocs Florals de Barcelona (1980), Premis literaris catalans (1983), Els primers 40 anys d’Òmnium Cultural (2005), que per a l’Enciclopèdia és un repàs dels socis més destacats de l’entitat, i Repertori d’una recuperació. Premsa en català 1939-1976 (2006), i com a estudis de literatura De Simenon a Maigret, sobre l’obra del novel·lista, i Novel·la catalana i guerra civil (1999), sobre la narrativa d’aquella època. Com a historiador, l’AELC en destaca Vida de Joan Prim (1966) i Germana de València, segona muller de Ferran el Catòlic (1979). L’Enciclopèdia hi suma altres títols, com Notes sobre l’any 1906 (1973), L’Interludi tràgic 1939-1975 (1981), Les revistes culturals en català (1995) o Els Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili (1941-1977) (2002). També va escriure llibres de caràcter polític, com El pensament polític de Jordi Pujol (1980-1987) (1988) o Convergència és així (1991). Pòstumament va sortir Catalans de biaix (2007), que segons l’AELC aplega les seves apreciacions sobre catalans d’altres èpoques i d’actualitat.

L’Enciclopèdia el situa entre els qui, des dels inicis de la seva carrera i dins els límits que posava el franquisme, van treballar per fer entrar el català als mitjans, i entre els impulsors de la seva recuperació després de la dictadura. D’aquesta segona etapa és l’Avui: en va ser el primer director, el 1976-77, i l’any 1986 el va tornar a dirigir uns mesos. Barceloní del 1932, havia obtingut el títol de periodisme el 1956, quan ja dirigia la revista Paseo, i el 1960 havia entrat al Diario de Barcelona, on va arribar a redactor en cap i on, diu l’Enciclopèdia, comentava la política internacional. Va escriure a Serra d’Or des del 1965 i a Tele-estel durant els pocs anys que va existir (1966-70), i entre molts altres mitjans a La Vanguardia i El Periódico; a l’Avui va signar també com a Blai Romagosa. A la Generalitat restablerta va ser cap de premsa de la Presidència amb Josep Tarradellas i, després, amb Jordi Pujol. El 1987 va ser un dels fundadors del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, i el 1997, el primer president del Consell Audiovisual de Catalunya. Ja amb una llarga carrera, es va llicenciar en filologia catalana el 1979 i es va doctorar el 1985, i a la Universitat Pompeu Fabra va ensenyar català i periodisme cultural, com a titular del 1994 al 2002. Va formar part del jurat del Recull de Blanes, i el premi Lletra d’Or va néixer en part per impuls seu, i el 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va morir a Barcelona el 2006.