Joan Fontcuberta i Gel

Qui era Joan Fontcuberta i Gel

Joan Fontcuberta va traduir de l’alemany i de l’anglès, primer al castellà i, sobretot, al català, segons la biografia de l’AELC. El Diccionari de la literatura catalana fa arrencar el 1966 la llista de les seves traduccions, que arriba a una seixantena de títols, amb La mort a Venècia i Mario i el màgic, de Thomas Mann. Mann i Stefan Zweig hi tenen, diu l’AELC, «un lloc preferent»: del primer va traduir també Els Buddenbrook i El doctor Faustus, i del segon, El món d’ahir, Fouché o La impaciència del cor, que li va valer el premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana del 2010. Abans, el 1991, La mort de Virgili, de Hermann Broch, li havia valgut el que l’AELC anomena Premi Nacional de Literatura Catalana de traducció. De la resta de la literatura alemanya, el Diccionari en destaca Kafka (Amèrica), Grass (El timbal de llauna), Brecht, Heine, Hofmannsthal, Jünger, Thomas Bernhard, Peter Handke i Anna Seghers, i entre els autors en anglès que va traduir, alguns dins de col·leccions per a joves, hi ha Twain, Defoe, Conan Doyle, Roald Dahl, Graham Greene i Philip Roth. També va traduir per a la televisió: l’AELC destaca els guions de la sèrie britànica Sí, primer ministre (1988), i el Diccionari situa aquesta feina per a TV3 en els primers deu anys de la cadena.

Fontcuberta va dedicar a la traducció també la docència i la reflexió. Es va doctorar el 1982 amb Vers una metodologia del català com a segona llengua, una tesi dirigida per José Manuel Blecua, i va arribar a catedràtic a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de l’Autònoma de Barcelona. Amb Montserrat Bacardí i Francesc Parcerisas va signar Cent anys de traducció al català (1891-1990), i el 2008 va publicar Tots els colors del camaleó, amb el subtítol Un assaig sobre la traducció. Sam Abrams, a l’Avui, hi va veure més aviat «un recull de petits textos», on cabien des de les qüestions generals, com el traductor com a autor o la censura, fins a les de taller, com les tarifes o «la presència oculta del castellà». El Diccionari de la traducció catalana (2011), que reprodueix l’AELC, hi afegeix com entenia l’ofici: per a ell, traduir era sempre triar, i per tant «una creació personal», però el traductor havia d’aspirar a l’«equivalència comunicativa», havia de dominar la llengua d’arribada d’una manera «íntima» i no podia descuidar la documentació, com recorda l’article a propòsit d’Una llarga història, de Günter Grass. Va morir a Barcelona el 2018.