Francesc Rierola

Qui era Francesc Rierola

El llibre pel qual es llegeix Francesc Rierola no el va veure imprès: el Dietari, que cobreix del 1893 al 1898, va sortir pòstumament, el 1908, i Segimon Serrallonga en va tenir cura d’una edició el 1983. Són els últims anys de Rierola a Barcelona, on s’havia llicenciat en dret administratiu el 1880 i on va viure habitualment fins que, el 1898, el van fer secretari de l’Ajuntament de Vic. L’Enciclopèdia Catalana hi llegeix «l’abandó de fet del carlisme familiar» i l’adhesió al catalanisme conservador; el dietarista hi segueix de prop la vida artística i literària barcelonina, i hi apunta una «preocupació per determinades influències franceses», com la de Baudelaire. Eugeni d’Ors en va fer el seu referent del segle XIX quan va parlar d’«Un Amiel a Vic». El volum es completa amb un apartat titulat «Torna», on hi ha textos diversos i una necrologia de Jacint Verdaguer que el Círcol Literari li havia demanat i que no va acabar.

En vida, Rierola havia donat a la impremta l’Assaig de martirologi català (1883) i Un separatista oficial, dedicat a Godoy; L’enramada, una novel·leta, no es va publicar fins al 1932, com a fulletó de la Gazeta de Vic. A La Renaixença signava Francesc de Ricmar, i hi va escriure sobre la narrativa del Renaixement, sobre la novel·la cavalleresca i sobre la novel·la a Catalunya; a La Veu del Montserrat hi va portar la sèrie «Quinzena barcelonina», i també va col·laborar a La Ilustració Catalana. Com a traductor va passar al català Atala i René, de Chateaubriand —una versió d’aquesta última va sortir a Lo Gai Saber—, el drama Pater, de François Coppée, i poemes de l’Isle-Adam. Va ser soci de la Joventut Catòlica de Vic i membre actiu del Círcol Literari, i va prendre part en les activitats tardanes de l’Esbart de Vic.