Isabel Oliva i Prat

Qui és Isabel Oliva i Prat

La biografia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) dedica a Isabel Oliva i Prat situa als setanta anys, un cop jubilada, el moment en què va començar a escriure poesia amb regularitat, i el 2000 Laberint de Dèdal ja guanyava el Terra de Fang, a Deltebre. A la llista de premis de l’AELC n’hi segueixen molts més, com el Guillem Viladot i el Mossèn Narcís Saguer del 2001 o el Francesc Castells del 2012 i el 2016, i alguns corresponen a llibres de la seva llista d’obra: el Goleta i Bergantí del 2007 és el de L’estoig del violí, que Viena va publicar aquell any; el Jacint Verdaguer del 2010, el de Les guardes del ventall (Curbet, 2012); el Josep Fàbregas i Capell, el de La capsa carmesí (Témenos, 2012), i el Benet Ribas, el de Passeig d’hivern (Pagès, 2016). La seva obra publicada va de Jardí retrobat (2002) a Una talaia sota els núvols (Témenos, 2023), i hi ha llibres dedicats a llocs concrets. Girona, la seva ciutat, és la de Col·leccionista de tardes (2006) i la de L’instant de l’àngel (2003), segons el pòrtic, i Praga, la de Crepuscles sobre el Moldava (2015), que Jordi Pàmias va prologar parlant d’un recorregut «de l’espai físic d’una ciutat a la bellesa que l’art irradia». Una altra prologuista, Rosa Font i Massot, identificava la veu de l’autora, a A l’últim revolt de la paraula (2014), per la manera «de relligar el passat i el present». Més endavant, Curbet li va editar Temps d’aram (2018), i Témenos, La persistència de la memòria (2020).

Abans de la poesia hi havia hagut l’escola. Segons el pòrtic de l’AELC, que es basa en la biografia La nena de les trenes d’ambre. Isabel Oliva i Prat, una vida feta poesia (Llibres del Segle, 2023), de Maria Garcia, va estudiar per a mestra a l’Escola Normal de Girona i va començar a exercir a Espolla, a l’Alt Empordà. Després va passar anys sense fer classes, i hi va tornar a Girona quan va quedar vídua, el 1974. Als cinquanta-quatre anys va entrar a l’escola de la Font de la Pólvora, que acabava d’obrir-se en un barri amb molts veïns arribats d’altres llocs d’Espanya i de Portugal, i el pòrtic diu que hi va aplicar «amb èxit el model de la immersió lingüística»; la biografia de l’AELC precisa que s’hi valia sobretot de la música i de les cançons populars catalanes. S’hi va jubilar onze anys més tard. La seva vida va arribar també a la televisió: a finals del 2020 TV3 va emetre Senyora Isabel, una sèrie documental de sis capítols amb idea original de Georgina Torrado.