Joan Perucho

Qui era Joan Perucho

L’edició nord-americana de Les històries naturals, traduïda el 1988, va obrir a Joan Perucho el reconeixement internacional, segons la biografia de l’AELC, i el pòrtic de l’associació diu que la novel·la s’ha traduït a més de quinze llengües. Quan havia sortit, el 1960, la cosa havia anat d’una altra manera. D’aquest llibre i de Llibre de cavalleries (1957), l’AELC escriu que «no obtingueren el ressò que era d’esperar», perquè el públic i les editorials d’aquells anys estaven pendents gairebé només del realisme. La biografia avisa que no són novel·la històrica, malgrat la precisió dels fets històrics que hi apareixen, i les defineix com «il·lusions literàries a partir de la simbiosi d’erudició i invenció», i Julià Guillamon va dir de Les històries naturals que era «una novel·la culta escrita com si es tractés d’una novel·la popular». El camí l’havia obert el 1956 un primer conte fantàstic. L’èxit popular, diu el pòrtic, no li va arribar fins als anys vuitanta, amb la reedició d’aquesta novel·la.

Aquella acollida el va apartar un temps de la novel·la i el va fer girar, entre altres terrenys, cap al periodisme. Va escriure a La Vanguardia, Destino, l’Avui o El Món fins poc abans de morir, i l’AELC considera que la premsa va ser el mitjà amb què va construir el seu univers literari, que es movia entre l’assaig i la ficció. Molts llibres d’aquella etapa són aplecs d’articles amb un fons de ficció: Històries apòcrifes (1974), Monstruari fantàstic (1976) o Botànica oculta (1980). La tornada a la novel·la va ser Les aventures del cavaller Kosmas (1981), que va obtenir el Ramon Llull, el Nacional de la Crítica i el Crexells. El 1983 va publicar Pamela, per a Pere Gimferrer «la gran novel·la de maduresa», i Quadern d’Albinyana, premi Cavall Verd, el primer llibre de poemes en més de vint anys. Des del 1985 Edicions 62 en va editar l’obra completa.

Havia començat per la poesia, amb Sota la sang (1947), i la biografia de l’AELC associa aquells inicis tant a avantguardistes com Foix o Salvat-Papasseit com a Carner i Riba. Mentre estudiava dret va col·laborar a Poesia, la revista de Josep Palau i Fabre, i a Ariel. Els artistes plàstics hi van ser a prop des del començament: Joan Miró, Ramon Rogent i Albert Ràfols-Casamada van il·lustrar els seus primers llibres, i amb Tàpies, Ponç i Cuixart, pintors de Dau al Set, l’AELC hi veu en comú la màgia, l’esoterisme i, per damunt de tot, la idea de l’artista visionari. La guerra, que va fer a l’exèrcit republicà, i la postguerra, que el va dur a Menorca amb les tropes franquistes d’ocupació, gairebé no deixen rastre en els seus llibres. Va néixer a Barcelona el 1920, i el 1948 va guanyar les oposicions a la carrera judicial. El pòrtic de l’AELC recull que és «considerat un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX». Va rebre el Premi Nacional de Literatura el 1995 i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona el 2001, i va morir a Barcelona el 2003.