Francesc Vicent Garcia

Qui era Francesc Vicent Garcia

En vida, Francesc Vicent Garcia només es va ocupar de fer imprimir un text, segons l’AELC: el Sermó de les exèquies de Felip III, que havia predicat el 1621 a la catedral de Girona i que va sortir a Barcelona el 1622. Els poemes van córrer en cançoners manuscrits a partir del recull que en va fer Baptista Mirambell, Recreo i Jardí del Parnàs (1631), i no van tenir edició impresa fins al 1703: La armonia del Parnàs, que segons l’AELC va treure l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona i que, segons l’Enciclopèdia Catalana, va tenir «un èxit notable». En van venir d’altres, una de les quals la Inquisició va prohibir el 1782, i deu més al segle XIX, i totes barrejaven poemes autèntics seus amb poemes d’altres autors del seu temps; per a l’Enciclopèdia, aquestes falses atribucions han fet difícil valorar-ne l’obra en conjunt. La mateixa font el considera «l’introductor de l’estètica barroca en la literatura catalana», a partir dels models castellans del seu temps i, la majoria de les vegades, amb voluntat humorística. Els registres són diversos. Hi ha la poesia retòrica i elegant del sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, que l’AELC compta entre els seus poemes més coneguts; però l’Enciclopèdia diu que abunden més les sàtires, com Diuen que és mort l’interès, i les peces obscenes o grolleres, com Senyora mia. Com a obres de més ambició, l’article destaca Desengany del món, en dècimes, i l’Oració panegírica a Felip de Berga, on cada metre té el seu to. També va escriure teatre: una comèdia sobre santa Bàrbara (1617), que l’AELC lliga a la inauguració de la capella de la santa a Vallfogona i que, segons l’Enciclopèdia, només ens ha arribat en fragments.

El nom amb què es van difondre els seus versos li ve de la rectoria de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, i d’aquest nom en va sortir un mot, vallfogonisme. L’AELC l’aplica a la munió d’imitadors que va tenir entre els escriptors catalans del Sis-cents; l’Enciclopèdia el defineix com un terme despectiu i el lliga a les composicions obscenes o grolleres, que van ser imitades i que l’època contemporània va acabar menystenint. Fins a mitjan segle XIX la seva obra va ser admirada; després, els erudits de la Renaixença la van blasmar, sovint, diu l’Enciclopèdia, per raons extraliteràries, i el van acusar d’immoral, de vulgar i de castellanitzat. Avui, segons la mateixa font, bona part d’aquelles acusacions han estat «corregides o matisades». Havia nascut a Saragossa el 1579; la família, que era originària de Tortosa, es va establir en aquesta ciutat després de la mort del pare, el 1582. Segons l’Enciclopèdia va estudiar a Barcelona, i les dues fonts coincideixen que es va ordenar sacerdot a Vic el 1605 i que el 1622 es va doctorar en teologia a Tortosa. Va servir dos bisbes, Francesc Robuster, de Vic, i Pere de Montcada, de Girona, que el va tenir de secretari. Va morir a Vallfogona el 2 de setembre de 1623, i a partir d’aquí va créixer la llegenda: ni la crida de Felip IV a Madrid, ni l’amistat amb Lope de Vega, ni l’enverinament per enveja no tenen base segons l’Enciclopèdia i l’AELC. El personatge va arribar al teatre amb Lo rector de Vallfogona de Frederic Soler i a la novel·la amb una de Feliu i Codina que porta el mateix títol (1876).